dissabte, 14 de febrer del 2009

Qu'est-ce que c'est ce merder?



Aquesta és potser la frase més famosa de la cançó El Baró de Bidet cantada per La Trinca. També és una de les que se m'han acudit amb l'última actuació del nostre Copríncep Sarkozy.

Ja fa temps que des de diversos llocs s'acusa a Andorra de ser un paradís fiscal. Això al llarg dels anys ha originat diverses accions, des de manifestacions a la frontera d'algun grup, com per exemple la ONG francesa ATTAC, fins a la retirada de bancs de fora del capital de bancs andorrans, es diu que bancs espanyols van haver de marxar pressionats pel Banc d'Espanya.

L'Organització de Cooperació de Desenvolupament Econòmic (OCDE) manté una llista de països que al seu criteri són paradisos fiscals. Aquesta llista ha anat variant, en realitat disminuint i actualment només hi queden tres països, entre ells Andorra. Si veiem els països que han saltat de la llista hi trobem la gran majoria d'estats caribenys i també les Maldives, Tonga, Nauru, etc.

Com s'ho han fet per sortir de la llista?. Sembla que l'únic requisit és un compromís de que es cooperarà, es reforçarà la transparència i es garantirà l'intercanvi efectiu de informació en matèria fiscal. Tots els països ho han fet i han sortit de la llista excepte nosaltres i dos més. La pregunta que em faig és per què ens costa tant transigir? Si només es tracta de signar un compromís i res més. O es que algú es creu que al món realment només hi queden tres paradisos fiscals?

Degut a l'actual crisi econòmica, els paradisos fiscals són, amb raó o sense, acusats de tots els mals, excusa que per cert permet tapar la pèssima gestió que fins ara molts governs han fet de l'economia. Una de les persones més activistes en el tema és el President de França i al mateix temps Copríncep d'Andorra Nicolas Sarkozy. Es troba en la situació de què “li retreuen de donar aquest discurs i ser Copríncep d’un país considerat paradís fiscal” segons ha declarat el seu representant.

Fa uns dies Sarkozy va declarar que "hauria de revisar les seves relacions amb Andorra". Ha enviat al seu representant a Andorra a reunir-se amb el govern, grups parlamentaris, candidats a les pròximes eleccions i bancs. La conclusió ha estat un ultimàtum de que hem de fer com a mínim un gest o sinó vindran les sancions. Com era d'esperar, el nostre cap de govern ha reaccionat dient que continuarem com fins ara amb les reformes que havíem iniciat, “el Govern no es mou d’aquí".

Ja es veu venir que això acabarà com el tema del contraban de tabac a finals del segle passat, quan l'estat espanyol ens va posar els GEO a les muntanyes, haurem de cedir en pitjors condicions que les d'ara, tot per no voler baixar del burro fins l'últim moment.

I per cert, impagables els comentaris d'alguns diaris. Sarkozy seria un copríncep infidel, un president que actua a ritme del flaix mediàtic. Potser seria més fàcil dir que és president d'un país de més de 60 milions d'habitants i amb gran responsabilitats a Europa i que es troba davant d'una crisi econòmica que de moment ningú sap com sortir-se'n ni com acabarà. Potser ens convindria més ajudar-lo que persistir en una guerra que tots sabem que ja la tenim perduda.

6 comentaris:

  1. Andorra juga la partida amb la baralla que més li convé (com fa tothom, d'altra banda), però sembla evident que les cartes estan marcades i més tard o més d'hora el vostre país, com Liechstenstein per posar un altre exemple a Europa, hauran de baixar del burro i reinventar-se. Dubto que el país dels Pirineus pugui mantenir-se fora de la Unió molts anys més, i és clar que no podrà pas entrar-hi sense netejar els calaixos. Tots, també els dels seus bancs.

    Bienvenues en Europe!

    ResponElimina
  2. Salvador, no fa gaire vas escriure al nostre bloc: "En quant al tema de país sobirà, s'ha de ser molt fort per estar a la llista de l'OCDE de paradisos fiscals i al mateix temps tenir de cap d'estat al president d'un dels països més importants de la mateixa OCDE. Qui ho fa millor?"

    El merder és que el Sarkozy no vol ser cap d'un estat no controlat, de la mateixa manera que el Mitterrand no volia se cap d'un estat feudal, i es va fer la Constitució.

    Vénen canvis, no? Perquè si el Sarkozy abdiqués, adéu Andorra.

    Salut!

    ResponElimina
  3. De moment els bancs no han netejat cap calaix però ja s'han tret de la màniga un informe que diu que la supressió del secret bancari provocarà una rebaixa del 14% del PIB del país, de moment toca plorar i fer por.

    Doncs sí, Marc, vaig escriure això. Ironia a part, si es vol ser fort també s'ha de ser inteligent i no exhibir aquesta ridícula prepotència de nous rics que tan mal ens està fent. Es evident que no ens interessa prescindir del secret bancari però les coses es podrien haver fet d'una altra manera, negociant de manera responsable i no intentant prendre el pèl a mitja Europa.

    ResponElimina
  4. la trinca tenia devoció pel pais veí. els hi recordo, també, la guerra de l'enciam

    ResponElimina
  5. I també cantaven l'Últim Tango a Manresa.

    El meu amic Armando,
    sentint el gran escàndol,
    d'un film d'en Bertolucci
    que fan a Perpinyà.

    Se'n va de contrabando
    a veure en Marlon Brando
    i un cop a casa seva
    el "paio" ho vol probar.

    M'agafa la costella,
    me li endinya mantega
    i mentre s'arrossega
    per la moqueta del pis
    en mig d'un esbufec,
    diu Pepeta jo crec,
    que això és més pistonut
    que el tango de París.

    Amor meu, vine aquí,
    ballem l'últim tango a Manresa,
    i abans de que quedis estesa,
    garrella meva, has de fruir
    si el trobes estantís,
    aquest últim tango a Manresa,
    jo et cantaré la Marsellesa
    i et semblarà que ets a París.

    La cosa porta cúa,
    doncs l'home s'hi habitua,
    i al toc de la mantega
    li ha agafat afició
    i ara és com un suplici,
    doncs no guanya pel vici,
    cada cop surt més cara
    la lubrificació.

    I abans que la mantega
    no el porti a la ruína,
    ho prova amb margarina,
    del Montseny per fer país.
    I diu a la muller: ha, ha, ha:
    - Calla que això va bé
    i surt millor de preu
    que el tango de París.

    Amor meu vine aquí,
    fes-me una truita a la francesa,
    ara que tens la cuina encesa.
    cariño meu has de fregir.
    Si ho trobes estantís,
    lo de la truita a la francesa,
    jo et cantaré la Marsellesa
    i et semblarà feta a París."

    Lletra i música: La Trinca

    ResponElimina
  6. Salvador,

    Trobo que va ser molt fort que el delegat francès no es volgués reunir amb el Pintat com a cap de govern i que sí que ho fes amb els candidats. Fortíssim.

    Tens tota la raó. Algunes actitud prepotents fan i faran molt mal al país. El que sembla clar és que el secret bancari té un futur negre (tan negre com el diner negre).

    La decisió del Pintat la trobo insòlita, per no dir una altra cosa.

    ResponElimina