dimarts, 31 d’agost de 2010

Ensenya-me'ls

Show them to me, ensenya-me'ls, és el títol d'una cançó de Rodney Carrington.
El cantant invita les dones del públic, i també els homes, a què li ensenyin els pits, i generalment li fan cas.



Oh, em sembla a mi que tot aquest món s'ha tornat boig
Hi ha massa odi i matança
Però quan veig el pit nu d'una dona
Les meves preocupacions i els meus problemes se'n van tots
Ningú pensa en lluitar, quan veu una noia en topless
Nena, si també volguessis mostrar els teus, podríem salvar el món

Ensenya-me'ls, ensenya-me'ls
descorda't el sostenidor i deixa aquests cadellets lliures
Es veuen molt millors sense aquest suèter, nena
Segur que hi estàs d'acord
Si tens dues bones motxilles,
ensenya-me-les

M'és igual si no lliguen o un és més gran que l'altre
Me'n podries ensenyar un i jo m'imaginaré l'altre
Fins i tot si ets molt vella, no hi ha res de dolent
No estiguis trista els teus pits no són dolents, només són una mica llargs

Ensenya-me'ls, ensenya-me'ls
Apuja't el jersei i deixa mirar a tot el món
Només treu-te la roba, ensenya els teus globus i seré un home feliç
Si tens dos "chichis"
ensenya-me'ls

N'he trobat molts però mai no n'he odiat cap
Fins i tot si has tingut tretze nens i penses que es veuen desinflats
No existeix un pit dolent, crec que això és una gran veritat
Si ets un home gros i gras, sóc un fan de les tetes i m'agradaria veure les teves també

Ensenya-me'ls, ensenya-me'ls
Igual que les noies dolentes de la TV
Només tira't endarrere i ensenya'm el teu portaequipatges i estaré en èxtasi
Si tens dos melons
Ensenya-me'ls

Tot el món viurà en harmonia
Et farà bona, em donarà fusta, farem història
Si estimes el teu país, ho diré una altra vegada
Dic si estimes el teu país, sí
Aixequeu el cul i ensenyeu-me grosses bones tetes.

dilluns, 30 d’agost de 2010

Primer Centenari del poeta Màrius Torres

Gràcies a aquesta iniciativa blogaire he descobert l'escriptor Màrius Torres. Detalls sobre la seva biografia i obra es poden trobar aquí.

En resum, va néixer el trenta d'agost del 1910 a Lleida.
Va començar a escriure mentre estudiava medecina. Exercí poc temps de metge perquè als 25 anys emmalaltí de tuberculosi i ingressà a un sanatori on va dedicar el temps a llegir i a escriure.
Va morir el 1942 als 32 anys sense poder veure impresa la seva obra, publicada el 1947 de forma pòstuma a Mèxic.

Trenta-dos curts anys, set dels quals greument malalt ingressat a un sanatori, coincidint amb els anys miserables de la guerra civil i postguerra.

He seleccionat dues poesies. La primera és la Cançó a Mahalta, un poema breu d'una gran bellesa. La segona és Dolç Àngel de la Mort, un poema impressionant.


CANÇÓ A MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

Març 1937




DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT...

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
         de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l'ahir,
     freda, de tan pura.

Del llim d'aquesta terra amarada de plors
                el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
     ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
                                Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
                             el dolor que m'espera em fa mal...

                         I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.

                            Setembre 1936


Una última reflexió seria que malgrat la seva curta vida, Màrius Torres ha assolit la immortalitat. N'estem celebrant el centenari, la seva obra està publicada i disponible, el gran Lluís Llach ha cantat la Cançó a Mahalta setanta anys després de ser escrita.

Què quedarà de la nostra obra d'aquí a setanta anys? Algú la cantarà? Hi haurà encara blogs? Hi haurà encara llibres fets amb paper? Hi haurà encara poetes?

diumenge, 29 d’agost de 2010

Je t'aime, moi non plus

Imagino que a la gran majoria dels independentistes els agradaria que entre Solidaritat i Reagrupament la cosa anés com al vídeo, metafòricament parlant és clar.

Avui hi ha prevista una reunió entre dirigents de les dues formacions, veurem si poden arribar a alguna mena d'acord.

Ho veig difícil, però com a mínim se'ls podria demanar que intentin acabar amb l'espectacle lamentable que alguns, que s'estan equivocant d'enemic, estan donant a base d'insults i desqualificacions.

dissabte, 7 d’agost de 2010

Independentistes

A mi, això d'anar fent plataformes independentistes una vegada i una altra em fa pensar en aquest gran èxit disco del 1997.




El problema és que més d'un es pren pel rei del mambo. I ja se sap que no hi pot haver més d'un gall al galliner.




I quan hi ha tant en joc i ni tan sols es pot estar segur de si guanyaràs ni un sol escó, tota aquesta baralla per la confecció de les llistes electorals em sembla absurda. Sembla que a alguns només els interessi la cadira i l'únic que fan és donar aquesta imatge.



I si continuen així acabaran d'aquesta manera.



En fi, deixeu-vos de punyetes, i si no voleu fer el ridícul poseu al capdamunt de les llistes a la gent més mediàtica, els 3 + 1 serien els més adequats. I pels demés llocs és igual, qui se'n recorda ara de qui era segon o tercer de la llista l'última vegada que va votar?