dimarts, 28 d’abril de 2009

I ara què?

Han passat les eleccions i el nostre partit ha tret l'espectacular xifra de 88 vots d'un total de 14.679 vots vàlids, el 0,60%.

Què ha passat?

Tenim un bon programa amb propostes sobre tots els temes que preocupen més a la població com són: pujar el salari mínim, crear una assegurança d'atur, control dels lloguers i dels pisos buits amb finalitat especulativa, impostos sobre les grans fortunes, etc. En aspectes socials no té res a envejar a cap programa d'altres partits, inclòs el socialista.

Tot això no ha arribat a la població. No ho hem sabut explicar.

Som un partit molt jove, una mica més de dos anys i molt petit, els que el fem funcionar no passem de la dotzena. I a part no disposem de recursos econòmics.

Degut a això no hem fet cap acte durant la campanya electoral, ens hem limitat a enviar el programa a totes les llars, com han fet també els altres partits, i als debats a les ràdios i a la televisió, però cap míting, ni caminades populars ni els "cafès" que han fet els Verds. Ara resulta evident que un partit que es presenta per primera vegada a les eleccions s'ha de fer sentir més si vol fer alguna cosa.

També ens ha perjudicat el mal rotllo que hi ha entre el cap de llista d'una altra formació i el nostre que ha provocat comentaris pujats de to i fins i tot un principi d'agressió. Estic convençut de que això ens ha perjudicat la campanya i fet perdre vots, i a l'altre partit possiblement un parell d'escons.

I naturalment un fet molt important és que aquestes eleccions han resultat molt polaritzades entre el partit liberal del govern i l'oposició socialista, un tercer partit compost entre altres per rebotats del partit liberal i situat més a la dreta, malgrat haver invertit una fortuna en la campanya i haver sortit amb ganes de menjar-s'ho tot, només han aconseguit tres consellers, contra 11 els liberals i 14 els socialistes. I els Verds que es presentaven per segona vegada han obtingut un resultat molt pitjor que fa 4 anys i tampoc no han entrat al Consell.

A part d'entrar al llibre Guinness dels rècords, què més podem fer?.

Una possibilitat és deixar-ho córrer però per a mi no és vàlida, no em vaig ficar a aquesta aventura per plegar al primer obstacle.

Ens hem de fer conèixer per la població i també penso que és molt important que tinguem una imatge de marca. Quan dius liberal, o socialista, o verd, tothom sap de què parles, però nosaltres què som? quina imatge tenim o volem tenir? De moment molta gent ens associa només amb quatre amics que fan política de cafè i poca cosa més. És cert que no som polítics professionals però a Andorra aquests es poden comptar amb els dits d'una mà, dels 28 consellers generals sortints ni han uns quants que no han pronunciat mai ni una paraula al Consell, o sigui que el nivell tampoc és massa exigent.

Necessitem més militants i simpatitzants i gent preparada. I també necessitem recursos econòmics.

Amb tot això començarem a preparar les properes eleccions, en dos anys les comunals i en quatre altre cop les generals.

En aquest temps anirem retocant el programa, fent-nos conèixer a base d'articles, intervencions a les ràdios i televisió, debats, comunicats, etc.

Es tracta de què en un futur proper es pugui estar o no d'acord amb el nostre programa però com a mínim que la població ens conegui.

Serà una feina a vegades pesada, haurem de picar molta pedra, però si els resultats acompanyen valdrà la pena. I sinó sempre quedarà la satisfacció d'haver fet alguna cosa pel teu país, penso que no n'hi ha prou queixant-se, també s'han de proposar solucions.

En contra del que canta Gilbert Bécaud, a nosaltres encara ens queda molta feina per fer.

dissabte, 25 d’abril de 2009

Jornada de reflexió

Avui a Andorra és allò que en diuen jornada de reflexió. Ahir es va acabar la campanya electoral i demà anem a votar.

No crec que molta gent s'ho hagi de pensar encara, pràcticament tothom sap per qui votarà demà. L'únic dubte pot venir de que s'han de dipositar dues paperetes, una per la llista nacional i l'altra per la llista parroquial i no tots els partits es presenten pertot, llavors si no vols votar en blanc has de votar per dos partits diferents, un per cada papereta.

La meva reflexió més que pensar per qui votaré demà és preguntar-me que hi faig de quart a la llista nacional d'un partit polític, jo que sempre havia considerat als polítics poc menys que una colla de cantamanyanes. És clar que jo no em considero un polític, no passo de ser un amateur.

Vaig fer-me militant de la UNP per tres raons principals.

La primera és que vaig conèixer el president del partit casualment a un sopar i em va caure bé. Ell i jo som molt diferents, ell és més jove, molt directe i extravertit. Ens vam seguir veient i parlant i de mica en mica em va explicar el seu projecte i la veritat és que encara no sé com va aconseguir fitxar-me. Una de les coses que em van agradar va ser veure un partit format per molt poca gent reunint-se a la cafeteria d'un hotel aportant i discutint idees. I malgrat els pocs recursos hem pogut fer un programa electoral i presentar una llista nacional a les eleccions de demà.

Un altra raó va ser la curiositat. Com funciona això dels partits i de la política? La millor manera de saber-ho és entrant-hi, i la veritat és que alguns tòpics cauen.
Per exemple els polítics. Són persones com tu i jo, amb els mateixos problemes. N'hi han d'impresentables però són minoria, igual que a la resta de professions.

I la raó més important és allò de fer alguna cosa pel teu país. Molts ens queixem, que si els governants han deixat el país fet un desastre, que si l'oposició no ha fet res, que si el país ha de canviar, però si ens limitem només a queixar-nos no canviarem res. No n'hi ha prou amb queixar-se, també s'ha de participar i posar el granet de sorra si volem que les coses millorin.

En fi, ho trobo una experiència gratificant, he aprés en poc temps moltes coses, he conegut gent interessant, he guanyat algun amic. Alguna cosa de bona també ha de tenir això de la política.

dimecres, 22 d’abril de 2009

Tinc l'autoestima per terra

Doncs sí.

Avui obro el diari i el candidat d’Andorra pel Canvi em recorda que, a més de doctor i màster en empresarials, és enginyer agrònom i expert en microbiologia. Mare meva, ja em començo a deprimir.

Per començar l'entrevista tracta d'incapaços als nostres polítics:

"Per què va decidir entrar a la política, si no ho havia fet mai?"

"Per la mala situació en la qual està Andorra, i la incapacitat que han demostrat els polítics que ocupaven el Consell General. No han estat capaços d’arreglar els problemes greus d’Andorra i la situació econòmica i social."

"Vostè va assessorar el Govern..."

"A temps parcial. Una cosa és assessorar i una altra és que et facin cas. Òscar Ribas em feia cas, però Marc Forné, no. No hi arriba. És una persona a qui els temes econòmics se li escapen, no té capacitat de fer gestió pública."

Jo també la propera vegada que el cap no em faci cas li diré que no hi arriba, suposo que li farà molta gràcia.

Tota l'entrevista és d'aquest estil. Referint-se a dos rivals electorals, l'actual Síndic i el cap del principal partit de l'oposició diu:

"A veure, jo no tinc cap preferència. Cap dels dos està preparat per ser-ho. Joan Gabriel està preparat per ser síndic, i Jaume Bartumeu ho està per ser cap de l’oposició."

Arribant aquí jo ja estava deprimit constatant que a Andorra no som més que quatre incapaços, però m'he consolat pensant que aquest geni ens pot salvar de tots els mals.

I quina hauria de ser la medecina?

Per començar res de subsidi d'atur. Aquí hi haurà plena ocupació gràcies al gran creixement que hi haurà de l'economia, i segons el programa electoral de l'APC:
"No té cap sentit tenir un subsidi d'atur i al mateix temps tenir immigració, ja que aleshores la immigració tan sols serveix per posar pressió sobre els salaris dels residents i per crear dèficits financers i socials."

I tant que sí, afegiria jo, tots sabem que els immigrants són una colla de ganduls que només vénen a cobrar sense treballar, què s'han cregut!

I pensar que el candidat d'aquest partit és ell mateix un immigrant...

I com s'assolirà aquest gran creixement de l'economia?

Molt fàcil, a part de dificultar encara més la immigració, posem impostos a les empreses estrangeres i als no residents que vulguin prestar algun servei al nostre país i sobretot eliminem tots els impostos indirectes. Repetim mil vegades el mantra IVA NO!, IVA NO! fins que n'estem ben convençuts.

Per justificar-ho donem unes explicacions demagògiques que ningú entengui sobre el tema dels impostos per acabar dient que substituir els impostos actuals per l'IVA representaria una pujada de preus del 5%, o del 3% o del 7%, depèn de si ho ha dit al diari, a la tele o al diari un altre dia, qui ha dit que un catedràtic d'economia ha de ser rigorós? O potser és allò de què per ser mentider s'ha de tenir bona memòria.

I a la fi qui pagarà? Doncs només les empreses, un impost del 12% sobre els beneficis, traspassarem el 40% dels impostos indirectes que deixaran de pagar els nostres visitants a les nostres empreses, una manera molt 'intel·ligent' d'estimular l'economia sabent que com més beneficis obtinguis gràcies a la teva bona gestió empresarial més et tocarà pagar. A aquest pas els únics que es 'forraran' seran els especialistes en dobles comptabilitats.

En fi, molta prepotència, molt menyspreu cap als demés, però cap proposta seriosa, pur fum. Un programa de dreta, per no dir d'extrema dreta, que no aporta res de nou al país.

Guaita, m'està tornant a pujar l'autoestima.

dijous, 19 de març de 2009

Sobre rates de claveguera i altres herbes

A primera plana del Diari d'Andorra d'ahir va sortir aquest escrit. S'hi acusa al cap de la llista de la Unió Nacional de Progrés de maltractador.

La noticia està redactada a base d'arguments tan documentats i convincents com presumptament, diverses fonts, fonts consultades, etc.

Això m'inspira les següents reflexions:

1. A tots els països una mica decents, inclosos els coprincipats bananers, existeix una cosa anomenada presumpció de innocència, no es pot linxar a la gent impunement.

2. Existeix una llei de protecció de dades. No es poden publicar fets tan greus sobre ningú si no hi ha cap decisió judicial. O sigui aquests senyors no han respectat la llei, senzillament són uns delinqüents. No esperem que ens diguin qui són les seves fonts, ja sabem que les rates no es distingeixen per la seva valentia.

3. És molt preocupant l'existència d'aquestes filtracions a organismes oficials, probablement policia o justícia. Quina confiança podem tenir en les institucions del nostre país? Pensen prendre alguna mesura els responsables d'aquests organismes per evitar que això es repeteixi?

4. Tots sabem que aquest diari és un òrgan de publicitat d'un determinat partit. Si guanyen les eleccions pensen implantar aquests mètodes?

5. Aquesta notícia a qui més mal fa és a la dona i sobretot al fill. No se us ha acudit, miserables, que algun dia al pobre nen algú li dirà: "El teu pare és un maltractador". Tots sabem que el món és ple d'ànimes caritatives.

Avui han continuat amb la noticia i a més han publicat un acudit digne del filldeputisme més fastigós.

En resum, aquesta gentussa, inclòs el o els mindundis que obeint ordres han fet l'escrit i l'han signat 'Redacció', a part d'intentar perjudicar-nos electoralment ens ha insultat greument a una colla de gent que amb més o menys encert, però amb molta il·lusió, estem dedicant temps i esforç per intentar fer del nostre país un raconet una mica més habitable.

Però no se'n sortiran.

dimecres, 4 de març de 2009

Àfrica a Sant Julià

Aquesta és la impressió que es va emportar un nen d'uns deu anys a principis dels 60's al arribar a Sant Julià de Lòria, al Principat d'Andorra.

Jo era el nen, havia pujat a Andorra de cap de setmana amb els pares com feiem de tant en tant. En aquest moment encara no sabiem que uns anys després ens hi quedariem per sempre.

Naturalment la impressió no va ser perquè ni Sant Julià ni en general Andorra s'assemblessin en res a Àfrica, malgrat que ara n'hi han que ens ho voldrien fer creure.

El que passava era que pels carrers de Sant Julià es veien negres, nois joves de raça negra i a mi, que era petit, em va semblar que n'hi havien molts. Ens van explicar que eren estudiants senegalesos a França que passaven les vacances a Andorra.

Al cap d'un temps, al tornar a Andorra, no n'hi havia ni un. El pare ens va explicar que havien organitzat una festa a una casa i que hi van haver queixes perquè feien massa soroll. Es veu que va pujar el llavors Síndic Francesc Cairat i van estar a punt de tirar-lo escales avall. De resultes d'això els van expulsar a tots d'Andorra, probablement deixant ben trista a més d'una noia laurediana.

No he trobat enlloc aquesta anècdota però jo la recordo ben real. Potser algú de Sant Julià també ho recordi.

Veig que estic començant a explicar batalletes. Ens fem vells...

dilluns, 23 de febrer de 2009

El Tema

Alguna vegada passa que tens ganes d'escriure però no saps ben bé de què. El resultat és per exemple que, com fa dos dies, us faci un escrit sobre Califòrnia, igual el podia haver fet sobre el Balutxistan, més que res va ser la manera d'encolomar algun vídeo que m'agrada.

Temes per parlar no en falten, en realitat a Andorra tenim El Tema, les amenaces de Sarkozy pel fet de ser paradís fiscal, la conseqüent renúncia de l'actual Cap de Govern a presentar-se a les properes eleccions, la recerca desesperada per part del seu partit d'un candidat acceptable per a tothom, la gairebé segura victòria del socialdemòcrates després d'una pila d'anys (ja he perdut el compte) a l'oposició sense moure un dit.

És evident que la irresponsabilitat del govern ens ha portat fins aquí, han posat els interessos de l'oligarquia al davant dels interessos del país, han volgut estirar la corda fins a més no poder i al final es compleix la dita castellana de què "la cobdícia trenca el sac".

Ningú sap quines seran les conseqüències a mitjà i llarg termini de tot això, però ara tenim una oportunitat única d'orientar l'evolució futura del nostre país.

No dependre tant del turisme, no dependre tant del totxo, no dependre tant dels bancs ni de l'especulació. Andorra hauria d'estar a l'avançada de les societats del coneixement, promoure allò tan de moda de la I+D+i.
Per començar d'avantatges no en faltarien: impostos baixos, situació estratègica entre dos grans estats europeus, condicions de vida molt agradables amb molt bon clima i paisatge, molta gent jove amb ganes de fer coses. Ens hauríem de moure per atreure investigadors, científics, empreses capdavanteres en la investigació.

I si algú pensa que això ens costaria molts diners li contestaré que més ens en costa pagar tota una pila d'assessors que la majoria de vegades ens venen a descobrir la sopa d'all o mantenir ambaixades que no tenen cap raó de ser per un país petit com el nostre.

I per seguir el costum un vídeo, aquest cop una mica descarat, malgrat tot no és res al costat del que es pot veure a la televisió en horari infantil.

dissabte, 21 de febrer de 2009

T'agradaria viure a California?

Sol, mar, surf i vigilants de la platja entre rosses molt ben alimentades



Cançons simpàtiques i enganxoses seguint la tradició dels Beach Boys o Mamas & Papas



Cançons protesta amb Zack de la Rocha i companys



Un governador "catxes" i amb nom impronunciable



Trobo que no està gens malament.

dissabte, 14 de febrer de 2009

Qu'est-ce que c'est ce merder?



Aquesta és potser la frase més famosa de la cançó El Baró de Bidet cantada per La Trinca. També és una de les que se m'han acudit amb l'última actuació del nostre Copríncep Sarkozy.

Ja fa temps que des de diversos llocs s'acusa a Andorra de ser un paradís fiscal. Això al llarg dels anys ha originat diverses accions, des de manifestacions a la frontera d'algun grup, com per exemple la ONG francesa ATTAC, fins a la retirada de bancs de fora del capital de bancs andorrans, es diu que bancs espanyols van haver de marxar pressionats pel Banc d'Espanya.

L'Organització de Cooperació de Desenvolupament Econòmic (OCDE) manté una llista de països que al seu criteri són paradisos fiscals. Aquesta llista ha anat variant, en realitat disminuint i actualment només hi queden tres països, entre ells Andorra. Si veiem els països que han saltat de la llista hi trobem la gran majoria d'estats caribenys i també les Maldives, Tonga, Nauru, etc.

Com s'ho han fet per sortir de la llista?. Sembla que l'únic requisit és un compromís de que es cooperarà, es reforçarà la transparència i es garantirà l'intercanvi efectiu de informació en matèria fiscal. Tots els països ho han fet i han sortit de la llista excepte nosaltres i dos més. La pregunta que em faig és per què ens costa tant transigir? Si només es tracta de signar un compromís i res més. O es que algú es creu que al món realment només hi queden tres paradisos fiscals?

Degut a l'actual crisi econòmica, els paradisos fiscals són, amb raó o sense, acusats de tots els mals, excusa que per cert permet tapar la pèssima gestió que fins ara molts governs han fet de l'economia. Una de les persones més activistes en el tema és el President de França i al mateix temps Copríncep d'Andorra Nicolas Sarkozy. Es troba en la situació de què “li retreuen de donar aquest discurs i ser Copríncep d’un país considerat paradís fiscal” segons ha declarat el seu representant.

Fa uns dies Sarkozy va declarar que "hauria de revisar les seves relacions amb Andorra". Ha enviat al seu representant a Andorra a reunir-se amb el govern, grups parlamentaris, candidats a les pròximes eleccions i bancs. La conclusió ha estat un ultimàtum de que hem de fer com a mínim un gest o sinó vindran les sancions. Com era d'esperar, el nostre cap de govern ha reaccionat dient que continuarem com fins ara amb les reformes que havíem iniciat, “el Govern no es mou d’aquí".

Ja es veu venir que això acabarà com el tema del contraban de tabac a finals del segle passat, quan l'estat espanyol ens va posar els GEO a les muntanyes, haurem de cedir en pitjors condicions que les d'ara, tot per no voler baixar del burro fins l'últim moment.

I per cert, impagables els comentaris d'alguns diaris. Sarkozy seria un copríncep infidel, un president que actua a ritme del flaix mediàtic. Potser seria més fàcil dir que és president d'un país de més de 60 milions d'habitants i amb gran responsabilitats a Europa i que es troba davant d'una crisi econòmica que de moment ningú sap com sortir-se'n ni com acabarà. Potser ens convindria més ajudar-lo que persistir en una guerra que tots sabem que ja la tenim perduda.

dimecres, 11 de febrer de 2009

La nevada del segle

No és molt original parlar de neu ja que ho està fent tothom, però la nevada d'avui ha estat extraordinària. Ha començat a nevar la nit passada i ha parat ara fa poc. A Andorra la Vella tenim gairebé 50 cm de neu i a les pistes d'esquí un metre i tot això ha caigut en ben poques hores. Actualment tot el país està pràcticament paralitzat.

Alguns pensem en aquells mítics temps de la infància, quan nevava més i també feia més fred. Però de moment sembla que l'escalfament global està reculant, com a mínim per aquí.

I parlant de fred ja han anunciat que a partir de demà i sobretot divendres vindrà una forta baixada de temperatures. Quan tot estigui glaçat ja no serà tan divertit.

divendres, 2 de gener de 2009

Arribem tard fins i tot al porno

Fa uns dies vaig comentar com a Andorra estem arribant tard a tot: encunyar moneda, recuperar el patrimoni cultural, drets laborals que a altres països tenen des de fa més de 50 anys.

Ara també arribem tard al porno segons una noticia que ve al Diari d'Andorra d'avui i explica com ha fet fallida una empresa productora de pel·lícules pornogràfiques.

Amb el títol "Les fallides es disparen des del 2006" i el subtítol "Obelix deixa de trempar", explica com la empresa Obelix International Hardcore Productions ha fet fallida junt amb una lampisteria amb qui curiosament compartia titularitat i adreça, l'una i l'altra han fet figa, segons el diari.

La pornografia es va legalitzar a Andorra el setembre del 2005 i es veu que no hi ha hagut temps suficient per muntar un negoci abans de què arribés la crisi.

Aquesta legalització tant tardana s'explica pel fet de què un dels Coprínceps d'Andorra és un bisbe. Abans de la Constitució del 1993 Andorra tenia unes institucions derivades del feudalisme medieval i els Coprínceps i els seus representants eren gairebé omnipotents, governaven per decret i la policia i la justícia estaven a les seves mans. El Consell General només servia per legislar sobre temes poc importants, sempre supeditat a la voluntat dels dos caps d'estat.

També hi ha el fet de què la societat andorrana sempre ha estat bastant conservadora, almenys a la superfície, que la pornografia la facin els altres per si de cas, nosaltres ja la consumirem discretament. Una més de les moltes maneres de fer-se l'andorrà, una actitut que ens ha anat molt bé durant més de set-cents anys, i que ara s'està perdent, canviada per actituts prepotents i ridícules que només ens poden portar al desprestigi i a la decadència.

Recordo el cas fa molts anys d'un amic que estava subscrit a la revista francesa Lui, una mena de PlayBoy, naturalment a les botigues no hi havia ni l'una ni l'altra ni cap de semblant. La revista li arribava per correu i gairebé sempre faltava el pòster central, el de la senyora despullada. Més d'un duaner francès li devia estar agraït.

Una altra noticia que no té res a veure amb això l'he llegida a la revista 7 Dies.
Explica que el Senat alemany ha aprovat per un sol vot de diferència una llei que permetrà que la policia criminal, prèvia autorització judicial, pugui espiar qualsevol ordinador introduint-hi troians i virus. És curiós veure la justícia autoritzant operacions considerades delictives en altres circumstàncies. I en cas de què no hi trobin res, pagarà l'Estat alemany el tractament antivirus? Ho dubto molt. Ja ho va dir Nietszche: "l'Estat és el més fred dels monstres freds".