dimarts, 28 d’abril de 2009

I ara què?

Han passat les eleccions i el nostre partit ha tret l'espectacular xifra de 88 vots d'un total de 14.679 vots vàlids, el 0,60%.

Què ha passat?

Tenim un bon programa amb propostes sobre tots els temes que preocupen més a la població com són: pujar el salari mínim, crear una assegurança d'atur, control dels lloguers i dels pisos buits amb finalitat especulativa, impostos sobre les grans fortunes, etc. En aspectes socials no té res a envejar a cap programa d'altres partits, inclòs el socialista.

Tot això no ha arribat a la població. No ho hem sabut explicar.

Som un partit molt jove, una mica més de dos anys i molt petit, els que el fem funcionar no passem de la dotzena. I a part no disposem de recursos econòmics.

Degut a això no hem fet cap acte durant la campanya electoral, ens hem limitat a enviar el programa a totes les llars, com han fet també els altres partits, i als debats a les ràdios i a la televisió, però cap míting, ni caminades populars ni els "cafès" que han fet els Verds. Ara resulta evident que un partit que es presenta per primera vegada a les eleccions s'ha de fer sentir més si vol fer alguna cosa.

També ens ha perjudicat el mal rotllo que hi ha entre el cap de llista d'una altra formació i el nostre que ha provocat comentaris pujats de to i fins i tot un principi d'agressió. Estic convençut de que això ens ha perjudicat la campanya i fet perdre vots, i a l'altre partit possiblement un parell d'escons.

I naturalment un fet molt important és que aquestes eleccions han resultat molt polaritzades entre el partit liberal del govern i l'oposició socialista, un tercer partit compost entre altres per rebotats del partit liberal i situat més a la dreta, malgrat haver invertit una fortuna en la campanya i haver sortit amb ganes de menjar-s'ho tot, només han aconseguit tres consellers, contra 11 els liberals i 14 els socialistes. I els Verds que es presentaven per segona vegada han obtingut un resultat molt pitjor que fa 4 anys i tampoc no han entrat al Consell.

A part d'entrar al llibre Guinness dels rècords, què més podem fer?.

Una possibilitat és deixar-ho córrer però per a mi no és vàlida, no em vaig ficar a aquesta aventura per plegar al primer obstacle.

Ens hem de fer conèixer per la població i també penso que és molt important que tinguem una imatge de marca. Quan dius liberal, o socialista, o verd, tothom sap de què parles, però nosaltres què som? quina imatge tenim o volem tenir? De moment molta gent ens associa només amb quatre amics que fan política de cafè i poca cosa més. És cert que no som polítics professionals però a Andorra aquests es poden comptar amb els dits d'una mà, dels 28 consellers generals sortints ni han uns quants que no han pronunciat mai ni una paraula al Consell, o sigui que el nivell tampoc és massa exigent.

Necessitem més militants i simpatitzants i gent preparada. I també necessitem recursos econòmics.

Amb tot això començarem a preparar les properes eleccions, en dos anys les comunals i en quatre altre cop les generals.

En aquest temps anirem retocant el programa, fent-nos conèixer a base d'articles, intervencions a les ràdios i televisió, debats, comunicats, etc.

Es tracta de què en un futur proper es pugui estar o no d'acord amb el nostre programa però com a mínim que la població ens conegui.

Serà una feina a vegades pesada, haurem de picar molta pedra, però si els resultats acompanyen valdrà la pena. I sinó sempre quedarà la satisfacció d'haver fet alguna cosa pel teu país, penso que no n'hi ha prou queixant-se, també s'han de proposar solucions.

En contra del que canta Gilbert Bécaud, a nosaltres encara ens queda molta feina per fer.

dissabte, 25 d’abril de 2009

Jornada de reflexió

Avui a Andorra és allò que en diuen jornada de reflexió. Ahir es va acabar la campanya electoral i demà anem a votar.

No crec que molta gent s'ho hagi de pensar encara, pràcticament tothom sap per qui votarà demà. L'únic dubte pot venir de que s'han de dipositar dues paperetes, una per la llista nacional i l'altra per la llista parroquial i no tots els partits es presenten pertot, llavors si no vols votar en blanc has de votar per dos partits diferents, un per cada papereta.

La meva reflexió més que pensar per qui votaré demà és preguntar-me que hi faig de quart a la llista nacional d'un partit polític, jo que sempre havia considerat als polítics poc menys que una colla de cantamanyanes. És clar que jo no em considero un polític, no passo de ser un amateur.

Vaig fer-me militant de la UNP per tres raons principals.

La primera és que vaig conèixer el president del partit casualment a un sopar i em va caure bé. Ell i jo som molt diferents, ell és més jove, molt directe i extravertit. Ens vam seguir veient i parlant i de mica en mica em va explicar el seu projecte i la veritat és que encara no sé com va aconseguir fitxar-me. Una de les coses que em van agradar va ser veure un partit format per molt poca gent reunint-se a la cafeteria d'un hotel aportant i discutint idees. I malgrat els pocs recursos hem pogut fer un programa electoral i presentar una llista nacional a les eleccions de demà.

Un altra raó va ser la curiositat. Com funciona això dels partits i de la política? La millor manera de saber-ho és entrant-hi, i la veritat és que alguns tòpics cauen.
Per exemple els polítics. Són persones com tu i jo, amb els mateixos problemes. N'hi han d'impresentables però són minoria, igual que a la resta de professions.

I la raó més important és allò de fer alguna cosa pel teu país. Molts ens queixem, que si els governants han deixat el país fet un desastre, que si l'oposició no ha fet res, que si el país ha de canviar, però si ens limitem només a queixar-nos no canviarem res. No n'hi ha prou amb queixar-se, també s'ha de participar i posar el granet de sorra si volem que les coses millorin.

En fi, ho trobo una experiència gratificant, he aprés en poc temps moltes coses, he conegut gent interessant, he guanyat algun amic. Alguna cosa de bona també ha de tenir això de la política.

dimecres, 22 d’abril de 2009

Tinc l'autoestima per terra

Doncs sí.

Avui obro el diari i el candidat d’Andorra pel Canvi em recorda que, a més de doctor i màster en empresarials, és enginyer agrònom i expert en microbiologia. Mare meva, ja em començo a deprimir.

Per començar l'entrevista tracta d'incapaços als nostres polítics:

"Per què va decidir entrar a la política, si no ho havia fet mai?"

"Per la mala situació en la qual està Andorra, i la incapacitat que han demostrat els polítics que ocupaven el Consell General. No han estat capaços d’arreglar els problemes greus d’Andorra i la situació econòmica i social."

"Vostè va assessorar el Govern..."

"A temps parcial. Una cosa és assessorar i una altra és que et facin cas. Òscar Ribas em feia cas, però Marc Forné, no. No hi arriba. És una persona a qui els temes econòmics se li escapen, no té capacitat de fer gestió pública."

Jo també la propera vegada que el cap no em faci cas li diré que no hi arriba, suposo que li farà molta gràcia.

Tota l'entrevista és d'aquest estil. Referint-se a dos rivals electorals, l'actual Síndic i el cap del principal partit de l'oposició diu:

"A veure, jo no tinc cap preferència. Cap dels dos està preparat per ser-ho. Joan Gabriel està preparat per ser síndic, i Jaume Bartumeu ho està per ser cap de l’oposició."

Arribant aquí jo ja estava deprimit constatant que a Andorra no som més que quatre incapaços, però m'he consolat pensant que aquest geni ens pot salvar de tots els mals.

I quina hauria de ser la medecina?

Per començar res de subsidi d'atur. Aquí hi haurà plena ocupació gràcies al gran creixement que hi haurà de l'economia, i segons el programa electoral de l'APC:
"No té cap sentit tenir un subsidi d'atur i al mateix temps tenir immigració, ja que aleshores la immigració tan sols serveix per posar pressió sobre els salaris dels residents i per crear dèficits financers i socials."

I tant que sí, afegiria jo, tots sabem que els immigrants són una colla de ganduls que només vénen a cobrar sense treballar, què s'han cregut!

I pensar que el candidat d'aquest partit és ell mateix un immigrant...

I com s'assolirà aquest gran creixement de l'economia?

Molt fàcil, a part de dificultar encara més la immigració, posem impostos a les empreses estrangeres i als no residents que vulguin prestar algun servei al nostre país i sobretot eliminem tots els impostos indirectes. Repetim mil vegades el mantra IVA NO!, IVA NO! fins que n'estem ben convençuts.

Per justificar-ho donem unes explicacions demagògiques que ningú entengui sobre el tema dels impostos per acabar dient que substituir els impostos actuals per l'IVA representaria una pujada de preus del 5%, o del 3% o del 7%, depèn de si ho ha dit al diari, a la tele o al diari un altre dia, qui ha dit que un catedràtic d'economia ha de ser rigorós? O potser és allò de què per ser mentider s'ha de tenir bona memòria.

I a la fi qui pagarà? Doncs només les empreses, un impost del 12% sobre els beneficis, traspassarem el 40% dels impostos indirectes que deixaran de pagar els nostres visitants a les nostres empreses, una manera molt 'intel·ligent' d'estimular l'economia sabent que com més beneficis obtinguis gràcies a la teva bona gestió empresarial més et tocarà pagar. A aquest pas els únics que es 'forraran' seran els especialistes en dobles comptabilitats.

En fi, molta prepotència, molt menyspreu cap als demés, però cap proposta seriosa, pur fum. Un programa de dreta, per no dir d'extrema dreta, que no aporta res de nou al país.

Guaita, m'està tornant a pujar l'autoestima.