dissabte, 14 de desembre de 2013

Fem una doble parella o fem un trio?

Quatre dels set grups parlamentaris del Parlament català s'han posat d'acord en la data, pregunta i procediment d'una consulta a la població que ha de servir per decidir el futur del país.

És obvi que la consulta prevista pel dia 9 de novembre de l'any vinent té una gran transcendència i unes conseqüències difícils de calibrar tan si es fa com si finalment obligat per les circumstàncies no es possible fer-la. Fins llavors tindrem milers d'anàlisis d'opinadors, politicòlegs i experts diversos que ens mantindran ben distrets.
El que aquí m'interessa és la presentació ben poc habitual de la consulta, dues preguntes enllaçades, i analitzar diversos escenaris que es poden presentar i les estratègies òptimes que haurien d'adoptar uns i altres a l'hora de contestar.

Les dues preguntes, o els dos apartats de la pregunta com ho ha definit el president Artur Mas són:

1. Vol que Catalunya esdevingui un Estat?
2. En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?
Cada pregunta amb dues respostes possibles: SI / NO

Només es pot contestar la segona pregunta si s'ha dit SI a la primera, per tant malgrat que normalment dues preguntes amb dues respostes cada una donen quatre possibilitats: SI-SI, SI-NO, NO-SI, NO-NO, aquí en queden només tres: SI-SI, SI-NO, NO primera pregunta.
Per tant, ens trobem amb un sistema equivalent a l'anomenat referèndum multi resposta, amb tres respostes en aquest cas.
Sobre referèndums multi resposta hi ha poca experiència, no se n'ha fet molts. Com a curiositat diré que a Andorra en vam fer un el 1982 per decidir el sistema electoral donant les tres opcions: majoritari, proporcional, mixt. Va tenir majoria no absoluta l'opció mixt, però la participació va ser molt baixa, inferior al 50%.
El problema principal d'aquest tipus de consulta és com establir el guanyador. Si una opció obté majoria absoluta no hi ha cap problema però amb tres contrincants en lluita es pot fer difícil.
Les dues solucions més adoptades són: atribuir la victòria a l'opció més votada encara que només tingui majoria simple, he trobat exemples a Suècia i a Croàcia o bé fer una segona votació amb els dos resultats més votats a la primera.

Per la consulta catalana es poden trobar opinions molt diverses, com per exemple la d'una dirigent d'ERC que ha dit que amb un 51% de SI a la primera pregunta i un 51% a la segona n'hi hauria prou per a que guanyés la independència. Això donaria la victòria al vot del 26% dels votants de la primera pregunta, la pregunta és què n'opinaria el 74% restant.
Altres demanen una majoria absoluta, el 51% a la segona pregunta per poder donar per guanyadora una de les opcions.
Veiem un exemple pràctic. Suposem que els resultats siguin: pregunta 1: SI 80% - NO 20% - pregunta 2: SI 60% - NO 40%. El resultat global serà: SI-SI 48% - SI-NO 32% - NO 20%. Cap de les tres opcions no té majoria absoluta, què fer? Ha guanyat clarament el SI de la primera pregunta però això no serveix de res, demanar que Catalunya esdevingui un Estat però sense precisar si es vol independent o no independent no té cap sentit, s'ha de triar o l'un o l'altre, en aquest cas les mitges tintes no existeixen.

Un altre aspecte important és quina estratègia hauria d'adoptar el votant de cada opció. Els que volen Estat, sigui o no sigui independent, necessiten arribar a la segona pregunta per votar la seva opció, per tant votaran SI-SI o SI-NO respectivament.

Més interessant és el cas dels que no volen un Estat català i encara menys independència, sembla obvi que la seva opció és votar NO a la primera però mirem-ho més en detall.
Es pot veure fàcilment que l'èxit de qualsevol de les dues opcions de la segona pregunta depèn de dues condicions:
1. El percentatge ha de ser superior a la divisió entre NO i SI de la primera pregunta multiplicat per 100: % (2ª pregunta) > 100 x NO/SI (1ª pregunta)
2. Evidentment el percentatge ha de ser superior al 50%: % (2ª pregunta) > 50
Això ens porta a que si el NO a la primera pregunta és superior al 50% serà guanyador en tots els casos i si és inferior al 33,3% serà perdedor en tots els casos. Un 35% de NO guanyaria si cap de les respostes a la 2ª pregunta tingués un percentatge superior a 100 x 35/65 = 53,85%. Un 40% de NO guanyaria si cap d'aquestes respostes superés el percentatge de 66,6%.
Per això si les enquestes donen unes perspectives baixes al NO, votar NO seria una estratègia perdedora, el millor seria votar SI a la primera pregunta i intentar aturar la independència votant NO a la segona.

Quina diferència hi ha entre aquesta consulta i la que demanaven els independentistes amb una sola pregunta? En el cas d'una sola pregunta els que ara votaran SI-NO no disposarien d'aquesta opció i per tant el vot es repartiria entre "independència SI", "independència NO" i abstenció o blanc. Per tant la doble pregunta es pot considerar un obsequi fet als contraris a la independència ja que vots que haurien anat a la independència ara aniran al SI-NO. No sé si hi havia cap altra opció i tampoc no sé, o potser sí que ho sé, per què he recordat una frase de Joan Carretero: "que no us entabanin".

dilluns, 31 de desembre de 2012

És Islàndia una utopia econòmica?

Les xarxes socials van plenes de referències a Islàndia i descriuen mesures que s'hi han pres que haurien millorat considerablement la situació de la nació en el context de la crisi global, sobretot si es compara amb l'estat desastrós en que es troben altres països, sobretot a l'entorn sud europeu. Frases com bancs nacionalitzats, defraudadors empresonats, deutes perdonats o gran creixement econòmic ho resumeixen i ens podrien fer pensar que una utopia econòmica és possible.

El blog Studio Tendra, escrit per islandesos, ens dóna (en anglès) una altra versió, certament més allunyada de la utopia però molt probablement més propera a la realitat.

Studio Tendra

QUÈ ESTÀ PASSANT A ISLÀNDIA? 29-12-2012

Perquè estic cansat de vosaltres, gent que escampeu mentides.

Ja que la gent continua escampant l'afirmació dubtosa en els fets que Islàndia "va dir als creditors i al FMI d'anar a passeig, va nacionalitzar els bancs, va detenir els defraudadors, va rebaixar deute i ara té un fort creixement, gràcies" trobo que he d'escriure això aquí.

(Aquest exemple concret ve d'una "piulada" al Twitter però és gairebé idèntic, paraula a paraula, al mantra estàndard repetit ad nauseam: "Islàndia és una utopia econòmica")

Perquè, per algun motiu, la gent no es creu els islandesos quan diuen que aquesta no és la realitat que la majoria d'ells experimenten.

1. Islàndia va engegar el FMI a passeig, dir-li que marxés, va deixar el programa del FMI, etc.
No ho va fer. Només cal mirar la pàgina corresponent a Islàndia al FMI i llegir els informes. (Massa lectura? Bé, no pretengueu conèixer la relació entre Islàndia i el FMI si no ho llegiu)

Un cop d'ull superficial ens diu que Islàndia no va expulsar el FMI del país, que els elogis del FMI a Islàndia i el seu govern són efusius i que Islàndia va seguir les seves recomanacions escrupolosament. Es troben altres detalls interessants quan es va llegint els arxius, com el fet que en alguns casos, sobretot en relació als bancs, Islàndia va anar més lluny en l'eix "neoliberal" que les recomanacions del FMI.

2. Islàndia va engegar els creditors a passeig
Sí i no. Islàndia no va rescatar els bancs col·lapsats però no va ser per falta de ganes. Llegint l'Informe de la Comissió Especial d'Investigació es troba que el govern islandès va intentar tot el que va poder per salvar els bancs, inclòs demanar crèdits demencials per pagar llurs deutes. Informe en anglès. Per desgràcia la majoria de l'informe i el contingut realment sucós en la meva opinió només està disponible en islandès. Es pot trobar la versió islandesa aquí.

L'autèntica història és que Islàndia va intentar, intentar, intentar, intentar tan com va poder salvar els creditors. El sol motiu pel qual no ho va fer és que el govern islandès, llavors i ara, és completament incompetent.

Coses estúpides que oficials islandesos van fer mentre intentaven obtenir suport internacional (mencionades a l'informe):

· Donar per fet que una resposta sense compromís però positiva dels russos era un compromís de préstec fent emprenyar americans i russos i acabant amb cap préstec ni d'uns ni d'altres.

· No respondre una trucada d'Alistair Darling (ministre de Finances del Regne Unit). Literalment el van fer esperar i després li van dir que truqués més tard i van penjar.

· Anunciar en directe a la TV que no s'ajudaria els creditors, incloent els que tenien dipòsits, mentre estaven en plena negociació per aconseguir fons per salvar els bancs. Després van haver de fer marxa enrere per obtenir alguna ajuda de la UE.

· Mentir al governador del Banc d'Anglaterra i al president del BCE sobre l'estat dels bancs.

N'hi ha molt més, tot a l'informe especial. Llegiu-lo si voleu saber què va passar a Islàndia. El resum és que van intentar salvar els bancs, salvar els creditors, i la van cagar completament.

Altres delícies de l'informe: membres del Parlament islandès van rebre dels bancs grans quantitats de diners gratis i sense condicions, i els protagonistes de la bombolla bancària i conseqüent col·lapse no són els mateixos que estan processats per frau o abús d'informació privilegiada.

Excepte dos: un cap de departament a un ministeri que va vendre totes les seves accions després d'assistir a una reunió sobre l'estat dels bancs va ser processat per abús d'informació privilegiada. El sol motiu pel que el van condemnar és perquè era massa estúpid per intentar tan sols amagar proves.

I Lárus Welding, que alguns consideren un personatge clau i es esmentat vàries vegades a l'informe, va ser condemnat ahir i serà empresonat sis mesos i tres més de condicionals. Conserva tots els diners que va guanyar i apel·larà. Donat l'esbiaix llibertari de l'alt tribunal, la seva condemna no és encara una certesa. Els temps de presó que li havien caigut als tribunals inferiors eren molt per sota dels demanats pel fiscal, cosa que no és bon presagi per casos ulteriors.

El primer ministre va ser trobat culpable de negligència en el seu treball però no ha estat gens sancionat. Ni presó, ni multa ni res. L'hauria anomenat boc expiatori si no fos que se n'ha sortit tan bé.

Guardian: Ex Primer Ministre d'Islàndia Geir Haarde absolt de negligència bancària. L'escrit original del Guardian deia: "Ex Primer Ministre d'Islàndia Geir Haarde trobat culpable de la fallida bancària", títol que va ser publicat al Twitter, sent evidentment completament oposat a la realitat.
Icenews: Anterior Primer Ministre islandès Geir H. Haalte no culpable

Tots els altres que han estat condemnats fins ara són a la bombolla bancària islandesa el que és Bernie Madoff a Goldman Sachs: estafadors que van aprofitar-se de la situació però no jugadors clau a la bombolla o al col·lapse.

És una mica com la detenció d'un tinent nazi quan Hitler i Goebbels segueixen corrent. Què se suposa que he de dir a això? Ben fet? És peix petit però això és només el principi? Donar'los un copet al cap i dir millor sort la propera vegada? Bah, foteses.

(Suposo que això també inclou 3. Islàndia va detenir els estafadors, veient que clarament no és veritat. Islàndia va detenir alguns estafadors: peons, peix petit i lacais).

4. Islàndia va nacionalitzar els bancs
Això és veritat. I després Islàndia els va privatitzar en un temps rècord. Dos dels tres bancs importants col·lapsats van passar a mans dels creditors. ("Però jo pensava que Islàndia havia enredat els creditors?" Ha! sí, molt bona aquesta). El tercer banc, Landsbanki, està encara nacionalitzat degut a casos als tribunals relatius a Icesave (més sobre això més avall).

La majoria dels creditors han venut les seves participacions a fons estrangers tipus hedge, voltor o similar. Així, no només Islàndia ha reprivatitzat el sistema bancari sinó que l'ha venut fora del país.

5. Islàndia va alleugerir el deute
La resposta és sí però realment no.

Hi ha hagut un munt d'alleugeriment de deute aquí. L'1% de dalt ha tingut gairebé la totalitat del seu deute cancel·lat, per exemple. Quina amabilitat de la part dels bancs, veritat?. Per a la resta de nosaltres la cosa és bastant més complicada.

El deute domèstic a Islàndia pot ser de dues formes.
A. Préstecs lligats a un índex de monedes
B. Préstecs lligats a l'índex de preus al consum

Els préstecs de tipus A van més que doblar-se durant el col·lapse. Els que devien un milió van acabar devent-ne dos. Hi ha hagut una mica d'alleugeriment del deute d'aquests préstecs perquè eren manifestament il·legals.

La rutina ha caigut en la idiotesa següent:
Un islandès vora de la fallida porta el banc als tribunals perquè el préstec era il·legal.
El tribunal obliga el banc a rebaixar el préstec.
El govern manté que la decisió del tribunal no crea cap precedent i fa una llei que limita l'abast de la reducció del deute.
Un islandès vora de la fallida porta el banc als tribunals perquè el préstec era il·legal i la legislació resultant del govern era il·legal, guanyant el cas.
La cosa continua i continua. El govern islandès ha combatut l'alleugeriment dels deutes amb queixals i dents amb tots els procediments i eines disponibles. Ha estat de totes les maneres possibles el col·lega del sistema bancari.

Els préstecs de tipus B són més complicats i necessiten més explicació.
Normalment, quan els préstecs estan relacionats amb l'índex de preus al consum (una cosa estranya en si mateixa a altres països) els pagaments augmenten en línia amb la inflació.

El sistema islandès és diferent. Si demanes prestades 100.000 corones i al cap d'un any la inflació és del 10% (no inusual, a l'era posterior al crac la inflació ha oscil·lat entre el 4% i el 20%) llavors deus 110.000 corones, fins i tot si has estat pagant interessos. Això significa que si la teva hipoteca és d'aquest tipus B, mai la podràs pagar, perquè mai en la història Islàndia ha gestionat la seva moneda per aconseguir tenir una inflació baixa. La kroner islandesa va ser introduïda el 1922 en paritat amb la krona danesa i des de llavors ha perdut el 99,95% del seu valor. La inflació és endèmica i permanent a Islàndia.
La majoria de préstecs a Islàndia són del tipus B, associats a l'índex de preus.
Hi va haver un programa d'alleugeriment de deute anomenat regla 110% que rebaixava qualsevol hipoteca que estigués pel damunt del 110% del preu de la propietat al 110% d'aquest preu. Els que estaven ofegats continuaven ofegats i va fer ben poc per ajudar-los perquè pocs mesos més tard tornaven a estar al mateix lloc.

En total, la baixada del deute domèstic ha estat de 196.300 milions de corones mentre els préstecs indexats han pujat de 360.000 milions des del setembre de 2008 degut a la indexació. Font.

Bàsicament, les llars ara estan pitjor, no millor, i els programes d'alleugeriment del deute han estat poc més que maniobres polítiques insubstancials per guanyar vots, no una amnistia del deute com la promoguda pel moviment Occupy. Més sobre préstecs indexats islandesos: 1 2

El truc amb el sistema de crèdit d'Islàndia és que només els idiotes van agafar préstecs indexats a una moneda estrangera. Qualsevol que sàpiga aritmètica i faci números pot veure que els préstecs en moneda estrangera eren un risc increïblement estúpid per prendre. Així, totes les persones sensates, les persones que han rebut poc o cap alleugeriment del deute, van agafar préstecs indexats a la inflació. Els idiotes i els irresponsables que van prendre els préstecs indexats en moneda estrangera han estat recompensats amb una part desproporcionada del poc alleugeriment del deute que hi ha hagut.
Una i altra vegada, el sensible i l'assenyat són castigats fiscalment a Islàndia.

6. Islàndia està creixent amb molta força
Llevat que siguis el tipus de persona que mira un nen amb leucèmia i diu "mira el petit calb Charlie, amb quina força creix", llavors jo hauria de dir que no a això. Sobreviure no és créixer amb molta força

La inflació pel 2012 és de prop del 4%, per l'any 2011 va ser als voltants del 5%.
El creixement s'estima en un 2,7% el 2012 i del 2,6% el 2011. Fonts.

Pels que no enteneu de números això vol dir que l'economia islandesa està corrent per romandre al mateix lloc. Això no és un creixement fort o saludable. Això és anar fent per no morir, amb prou feines. Sobretot quan ens fixem en els números de http://www.hagstofa.is/ i http://www.sedlabanki.is/ que mostren que la major part d'aquest creixement es deu a una creixent bombolla immobiliària a Islàndia. Les empreses no s'estan recuperant.
Salaris abans d'impostos a Islàndia. La nova bombolla immobiliària a Islàndia.

A més, s'ha de tenir en compte que el creixement es mesura en corones islandeses que valen al voltant del 20-50% del que valien el 2008, que al seu torn significa que aquestes xifres de creixement són més petites que els errors d'arrodoniment en el col·lapse d'Islàndia en termes de moneda estrangera.

7. Icesave
És l'arrel de totes aquestes tonteries. La versió curta de la història és que Landsbanki, dirigida pel convicte estafador Björgólfur Guðmundsson (que per ell mateix hauria d'haver estat un advertiment per a vosaltres), va iniciar uns arriscats plans d'estalvi que prometien retorns poc realistes al Regne Unit, Països Baixos i altres llocs, va recollir els diners d'un munt d'idiotes cobdiciosos, es va declarar en fallida i els diners van desaparèixer a Déu sap on.

Es pot trobar una descripció general raonable sobre el cas Icesave a la wikipedia: https://en.wikipedia.org/wiki/Icesave_dispute

S'ha de destacar que ni Björgúlfur ni el seu fill no han estat processats per res, tot i ser actors clau en la bombolla de la banca i el seu posterior col·lapse.

El Regne Unit i altres governs van pagar puntualment tots els dipòsits, no limitant-se a la quantitat garantida per la llei, i després van exigir que Islàndia els tornés els diners, amb tipus d'interès exorbitants.

Islàndia va dir que sí. El Govern d'Islàndia va dir que sí, però va afegir algunes clàusules raonables relacionades amb els tipus del pagament i tal i ho va enviar de nou als britànics i a la resta.

El britànics van dir que no. Pagueu-nos-ho tot, amb tipus d'interès del préstec abusius, o si no...

Així, Islàndia va dir que sí una altra vegada. El Govern i el Parlament van acceptar les condicions més demencials enmig de protestes massives dels ciutadans islandesos. El president es va negar a signar-ho, obligant a un referèndum sobre la legislació. Els islandesos van rebutjar de manera aclaparadora el tracte.

Això es va repetir un parell de vegades, els votants islandesos negant-se a pagar cada vegada. A la fi, els britànics i la resta es van rendir i ara estan demandant el govern islandès en diversos tribunals per tractar d'obtenir els tipus d'interès que volen.

Unes poques coses a tenir en compte aquí:
· Els governs islandesos sempre han acceptat els termes dels holandesos i dels britànics. Estan d'acord amb ells que s'ha de pagar.

· Els votants no hi estan d'acord i poden opinar només perquè el president està molt interessat en fer que tothom s'oblidi que és un col·laborador "bankster" que estava a la butxaca dels bancs fins el col·lapse.

· Icesave s'està pagant, no importa el que els votants islandesos diguin. La disputa és només sobre els tipus d'interès. Islàndia no s'ha negat a pagar Icesave, la major part ja està pagada i el govern planeja pagar la resta. La disputa i els referèndums han estat només sobre si hem de pagar tipus d'interès abusius o no.

N'hi ha més
Podria seguir parlant de com el deute de les llars necessita una part cada vegada més gran del pressupost de cada islandès, com els nivells d'ingressos s'han ensorrat, com les retallades del govern han resultat en caigudes massives en la qualitat dels serveis, tant en el servei de salut com en el sistema educatiu. Podria parlar de com el govern islandès utilitza a l'engròs el mite de l'austeritat. Podria parlar de com el sistema de benestar estil nòrdic d'Islàndia s'està desmantellant. Podria parlar de com la gent gran es mor de fam o de com als pobres se'ls nega l'ajuda. Podria parlar de la fuga de cervells amb els especialistes fugint del país. Podria parlar de com la selecció de productes en els supermercats s'ha ensorrat. Podria parlar de la crisi política on cap dels partits polítics s'atreveix a prendre una posició en contra dels bancs. Podria parlar de com els bancs estan creixent de nou i jugant el joc exactament igual com ho van fer durant la bombolla. I podria seguir i seguir, però si no he estat escoltant fins ara, només he de dir que res més del que pugui explicar us convencerà.

Per descomptat, això significa que vostè és un idiota que es nega a reconèixer els fets, però, per sort, ser un imbècil és la seva càrrega que ha de suportar, no la meva.

FINALMENT, QUÈ DIABLES ESTÀ PASSANT?
Per què s'estenen aquests mites sobre Islàndia? Per què la gent pensa que Islàndia és un paradís progressista quan, en realitat, actualment és un somni humit thatcherista? Per què Islàndia és presentat pel moviment okupa com un exemple de com s'han de fer les coses?

No ho sé. La meva teoria, nascuda dels noms d'aquells que semblen ser les fonts dels mites més grans, és que hi ha un grup d'islandesos que menteixen descaradament als estrangers.

Possiblement ho estan fent per donar un bàlsam al seu orgull nacionalista ferit, s'han convençut a si mateixos que és veritat i que Islàndia és realment gran i única. Possiblement perquè veuen benefici en mentir als estrangers incauts. Aquest últim era un esport nacional durant la bombolla bancària i ha estat una tàctica estàndard d'Islàndia a través del temps, però no es pot descartar el paper del nacionalisme idiota en aquest sentit.

No ho sé. L'únic que sé és que us estan mentint i que els islandesos són molt bons mentint-se a si mateixos. Si no fos així, no estaríem en aquest embolic.


NOTA: L'autor del blog Studio Tendra ha afegit un parell de notes que amplien aquest escrit però no en modifiquen el sentit. Es poden trobar a l'original en anglès.

diumenge, 25 de novembre de 2012

He mirat aquesta terra

Del blog Hasbarat's!!!



Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent em parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit camp
l’ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Poema de Salvador Espriu cantat per Raimon

dimecres, 31 d’octubre de 2012

Democràcia "cañí"



Aquest és el vídeo de la precampanya electoral catalana que la Junta Electoral Central espanyola ha ordenat retirar després d'una denúncia formulada per PP, PSC, C's i ICV amb el pretext que és il·legal i "vincula les eleccions del 25-N amb la Diada".

Denúncia que les autoritats espanyoles s'han afanyat a tramitar en base a que, com sempre molt democràticament, està prohibit fomentar la participació a les eleccions autonòmiques: "En consecuencia, a partir de la entrada en vigor de la Ley Orgánica 2/2011, de 28 de enero, no cabe realizar una campaña de fomento de la participación de los electores en la votación.”

Es pot entendre que als partits espanyolistes PP, PSC i C,s els faci venir urticària les imatges de la manifestació del 11-S. Costa més d'entendre-ho amb ICV, suposo que es deu a la fixació una mica paranoica que tenen amb CiU, recordem el seu eslògan "Catalonia is not CiU". Penso que en lloc de oposar-se a la manifestació farien millor intentant recuperar-la tant com poguessin al seu profit.

I per cert també es podria entendre que a altres els molestessin altres coses, com per exemple la referència al recolzament a la constitució del 1978.

dimarts, 17 de juliol de 2012

Smoke on the water

Ens ha deixat Jon Lord, teclista de Deep Purple, un dels millors grups iniciadors del Heavy Metal a principis dels 70.

Jon Lord va ser un dels creadors de Smoke on the water, sense cap dubte la més coneguda de les composicions del grup i amb un dels "rift" probablement més famosos i repetits. Qui no ha tingut un amic o conegut que volia aprendre a tocar la guitarra i es passava el dia donant la tabarra amb el començament de Smoke on the water?

Al final d'aquesta actuació en directe el 1973, Jon Lord feia una mica d'improvisació al teclat.