.jpg)
En resum, va néixer el trenta d'agost del 1910 a Lleida.
Va començar a escriure mentre estudiava medecina. Exercí poc temps de metge perquè als 25 anys emmalaltí de tuberculosi i ingressà a un sanatori on va dedicar el temps a llegir i a escriure.
Va morir el 1942 als 32 anys sense poder veure impresa la seva obra, publicada el 1947 de forma pòstuma a Mèxic.
Trenta-dos curts anys, set dels quals greument malalt ingressat a un sanatori, coincidint amb els anys miserables de la guerra civil i postguerra.
He seleccionat dues poesies. La primera és la Cançó a Mahalta, un poema breu d'una gran bellesa. La segona és Dolç Àngel de la Mort, un poema impressionant.
CANÇÓ A MAHALTA
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.
Març 1937
DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT...
Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.
Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l'ahir,
freda, de tan pura.
Del llim d'aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!
I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m'espera em fa mal...
I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.
Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.
Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l'ahir,
freda, de tan pura.
Del llim d'aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!
I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m'espera em fa mal...
I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.
Setembre 1936
Una última reflexió seria que malgrat la seva curta vida, Màrius Torres ha assolit la immortalitat. N'estem celebrant el centenari, la seva obra està publicada i disponible, el gran Lluís Llach ha cantat la Cançó a Mahalta setanta anys després de ser escrita.
Què quedarà de la nostra obra d'aquí a setanta anys? Algú la cantarà? Hi haurà encara blogs? Hi haurà encara llibres fets amb paper? Hi haurà encara poetes?
Salvador, jo crec que quan estàs escrivint alguna cosa penses en coses més immediates que en la immortalitat d'aquells textos.
ResponEliminaL'important és que t'ompli el que fas i ho facis amb rigor. Ara, 32 anys és una vida estroncada, sens dubte. El que hagués pogut deixar-nos Màrius Torres si no hagués estat per la malaltia!
Aquest comentari sobre la immortalitat és per aquests versos:
ResponElimina"I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal."
Una ànima no ho sé però una memòria immortal sí que la té.
Salvador, és emocionant que això hagia ajudat a descobrir-lo.
ResponEliminaM'encante le s dues poesies que has triat. Les dues musicades. El blocaire Miquel Àngel Tena, canta Dolç àngel de la mort. A mi m'emociona sempre. Si vols escoltar-la o penjar-la és aquí