J. V. Foix o la bellesa d'una llengua

És quan dormo que hi veig clar (1953)

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques d'una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

Josep Vicenç Foix 1893-1987

20è aniversari de la mort de Montserrat Roig

Morta als 45 anys. Com sempre la realitat supera la ficció en crueltat.

Aquest escrit és per respondre a aquesta iniciativa blogaire. No comentaré l'obra de Montserrat Roig perquè la conec molt poc, no n'he llegit cap llibre, només fa anys algun article i alguna entrevista a la TV. Aquí s'hi troba informació.