dissabte, 25 de setembre de 2010

Se'ns estarà tornant capitalista i sionista en Fidel?

Probablement una de les persones més conegudes al món sigui Fidel Castro, ininterrompudament primer ministre i després president de Cuba del 1959 fins al 2008, en què va deixar el càrrec per malaltia.

Després d'un interval de silenci i sembla que superada la malaltia, Fidel ha tornat a l'actualitat i, com sempre ho ha fet, sense deixar ningú indiferent. En una entrevista al periodista Jeffrey Goldberg de la revista The Atlantic (aquí els articles originals part 1 i part 2) n'ha deixat anar algunes que com a mínim deuen haver deixat descol·locat a més d'un.

En el primer article demana al president de l'Iran Ahmadinejad que deixi de calumniar als jueus i de negar l'Holocaust.

Al segon article, a part de demostrar un gran interès en els dofins, diu: "El model cubà ja no ens funciona ni a nosaltres". Naturalment de seguida ho ha desmentit, explicant que el model que ja no funciona bé enlloc és el nord-americà, però el mal ja estava fet.

Què li ha passat a Fidel? Ha vist la llum i caigut del cavall com sant Pau? En el tema dels jueus l'explicació és més senzilla, Cuba va trencar relacions amb Israel als anys setanta però sempre hi va mantenir una mena de semi-ambaixada, el mateix Fidel sembla que fa temps va dir que era descendent de 'marranos', jueus de la península ibèrica que per evitar l'expulsió es van convertir oficialment al cristianisme, però seguien practicant d'amagat el judaisme.

En quant al tema del model cubà tot és més complicat. Possiblement se n'ha adonat que el país es troba en un atzucac, la pregunta és quant de temps fa que ho sap i per què no ha dit fins ara. I també per què ho ha dit ara.

El no dir-ho probablement fos per la por a perdre el poder, en canvi ara això li és igual.

Es fa difícil de creure que vulgui desfer ara la seva obra de 50 anys. Més aviat penso en un intent desesperat d'una transició "lampedusiana", aquella de canviar tot per a que res no canviï. Les últimes reformes econòmiques a Cuba sembla que vagin en aquesta direcció.

El món evoluciona i es van perdent els paradigmes. Fa anys teniem la Unió Soviètica, el maoisme, la Cuba de Fidel i el Che, la Iugoslàvia de Tito. Què deuen pensar els que fa quaranta anys eren Guàrdies Rojos maoistes, feien la Gran Revolució Cultural i cridaven consignes amb el Llibre Roig de Mao a la mà, i ara veuen com la Xina és ja la segona potència capitalista del món. Serà veritat que el comunisme és la via més llarga cap al capitalisme?

El que està clar és que molts hauran de buscar nous models, però quins? Cada vegada en queden menys i més cutres. Per molt que s'insisteixi no es pot comparar l'èpica de la Gran Marxa dels comunistes xinesos amb els que ara, per exemple, es dediquen a posar bombes a supermercats.

1 comentari:

  1. Si més no, una cosa li reconeixeré a Fidel: que hagi fet autocrítica, encara que hagi estat amb la boca petita i rematant-ho amb un donde dije digo, digo Diego. El dia que senti algun defensor a mort del capitalisme llistat totes les mancances del sistema que regeix les nostres vides, aquell dia ploraré com un nen i creuré que el món encara té salvació.

    ResponElimina