S'arriba a un acord sobre les relacions d'Andorra amb Europa

Un dels problemes presents a Andorra és el de la futura relació amb la Unió Europea. Bàsicament se'ns demana la signatura d'un acord monetari. Aquest acord ens permetria encunyar unes poques monedes (no bitllets) d'euros, més que res destinades a col·leccionistes. A canvi hauríem d'obrir-nos al lliure mercat i renunciar al proteccionisme, cosa que entre altres representaria la fi d'aquest nostre sistema financer que tot el món ens enveja. Per desgràcia la signatura d'aquest tractat és inevitable si no volem quedar totalment aïllats en un món cada vegada més globalitzat, amb la conseqüent ruïna total del país.

Després de moltes discussions, picabaralles, acusacions i escenes desagradables al Consell General entre els nostres polítics, on curiosament s'ha vist que els que s'autoanomenen liberals són més partidaris del proteccionisme que els socialistes, no s'ha pogut arribar a cap acord.

Per intentar trobar una solució al problema, hi ha hagut negociacions molt discretes i molt complexes amb supervisió i assessorament de la UE, entre els estats d'Andorra, França, Espanya i el Vaticà (no oblidem que un dels Coprínceps és bisbe), i a la fi s'ha arribat als següents acords:

1. A partir del 1er de gener del 2012 Andorra deixarà d'existir com a estat independent i s'annexionarà a Espanya, excepte la regió corresponent al Pas de la Casa, la Solana, part nord del Port d'Envalira i en general tots els punts que desaigüen cap el riu Arieja.

2. Excepte la dita regió que s'integrarà al departament francès de l'Ariège, la resta passarà a formar part de la Comunitat Autònoma de Catalunya, i s'integrarà a la comarca de l'Alt Urgell.

3. Tots els residents no andorrans conservaran la nacionalitat i el passaport d'origen. Els andorrans que només tinguin un passaport disposaran d'un termini de dos anys per triar entre la nacionalitat espanyola o la francesa.

4. Tots els bancs andorrans actuals podran continuar operant i podran ampliar el seu àmbit d'actuació a tot el territori de la UE, on durant un termini de temps d'adaptació a determinar gaudiran d'exempcions fiscals.

Interrogat el Cap de Govern ha declarat: "Estem negociant mantenir l'actual estructura de Comuns en forma de municipis. També volem ser una comarca a part, i més tard una vegueria. És l'única manera de poder mantenir gairebé intacta la funció pública actual."

Per la seva part Eusebi Nomen, líder del partit d'oposició APC, ha declarat: "Això és una catàstrofe, fruit de la incompetència del nostre govern. De totes maneres dins de la desgràcia hem tingut la sort de no caure en mans dels francesos com ells pretenien."

El Bob Dylan que m'agrada (Dedicat a Noctas)

Nobody feels any pain
Tonight as I stand inside the rain
Ev'rybody knows
That Baby's got new clothes
But lately I see her ribbons and her bows
Have fallen from her curls.
She takes just like a woman, yes, she does
She makes love just like a woman, yes, she does
And she aches just like a woman
But she breaks just like a little girl.

Queen Mary, she's my friend
Yes, I believe I'll go see her again
Nobody has to guess
that Baby can't be blessed
Till she finally sees that she's like all the rest
With her fog, her amphetamine and her pearls.
She takes just like a woman, yes
She makes love just like a woman, yes, she does
And she aches just like a woman
But she breaks just like a little girl.

It was raining from the first
And I was dying of thirst
So I came in here
And your long-time curse hurts
But what's worse
Is this pain in here
I can't stay in here
Ain't it clear that?
I just can't fit
Yes, I believe it's time for us to quit
When we meet again
Introduced as friends
Please don't let on that you knew me when
I was hungry and it was your world.
Ah, you fake just like a woman, yes, you do
You make love just like a woman, yes, you do
Then you ache just like a woman
But you break just like a little girl

A vegades tenir raó és trist

Fa uns quatre mesos vaig escriure aquí el que pensava sobre els diversos partits independentistes, les seves lluites de galls i els seus afanys per la cadireta.

Ara que han passat les eleccions, tots els temors s'han confirmat. El partit independentista de tota la vida, ERC, ha quedat reduït a menys de la meitat en número d'escons, de 21 a 10, perdent un 47,3% de votants. Les dues propostes noves que s'ho havien de menjar tot, SI i RCAT, han quedat els uns amb quatre diputats, insuficients per a poder formar grup parlamentari i els altres sense cap diputat.

El pitjor de tot és que la suma de vots dels tres partits que es declaren independentistes és un 13% inferior als obtinguts per ERC a les eleccions del 2006, el número total d'escons independentistes ha passat de 21 a 14. I tot això amb un cens electoral més gran i un 13% més de vots vàlids.

Al mateix temps totes les enquestes diuen que el número de persones amb sentiments independentistes va augmentant.

On són els vots independentistes? Si es mira l'històric de les eleccions es veu que són vots "nòmades", sempre insatisfets, a la recerca de la terra promesa. Van oscil·lant entre ERC, CIU i partits petits de poca importància electoral. Actualment la gran majoria se n'han anat a CIU. Quant temps s'hi quedaran?

No ho sé, però si continuen així segur que ben poc.

Per què hi van?

Els votants a les eleccions catalanes residents a l'estranger, fa uns dies han rebut per correu la documentació electoral i les paperetes de vot de tots els partits que s'hi presenten. Després d'omplir el sobre amb la papereta escollida, es pot optar per dipositar-lo al Consolat espanyol o bé enviar-lo per correu certificat a la Junta Electoral corresponent.

He pogut examinar una d'aquestes documentacions, concretament una de la demarcació de Barcelona. El que més m'ha cridat l'atenció és la gran quantitat de candidatures, exactament vint-i-nou.

La primera reflexió és que encara ens queda molt de camp per més vídeos "porno", orgasmes, tovalloles i altres "cutrades". Des del meu últim escrit d'abans-d'ahir ja n'ha sortit algun altre. A veure quants més s'hi animen.

ALTERNATIVA DE GOVERN
CIUTADANS-PARTIDO DE LA CIUDADANÍA
CONVERGÈNCIA I UNIÓ
COORDINADORA REUSENCA INDEPENDENT
DES DE BAIX
ELS VERDS-GRUP VERD EUROPEU
ESCONS EN BLANC-CIUDADANOS EN BLANCO
ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA
FALANGE ESPAÑOLA DE LAS J.O.N.S.
FAMILIA I VIDA
GENT NOSTRA
INICIATIVA PER CATALUNYA VERDS-ESQUERRA UNIDA I ALTERNATIVA
MOVIMIENTO SOCIAL REPUBLICANO
PARTIT ANTITAURÍ CONTRA EL MALTRACTAMENT ANIMAL
PARTIT COMUNISTA DEL POBLE DE CATALUNYA
PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA
PARTIT HUMANISTA
PARTIT POPULAR
PARTIT REPUBLICÀ D'ESQUERRA-IZQUIERDA REPUBLICANA
PARTIDO CASTELLANO
PARTIDO DE LOS PENSIONISTAS EN ACCIÓN
PARTIDO OBRERO SOCIALISTA INTERNACIONALISTA
PIRATES DE CATALUNYA
PLATAFORMA PER CATALUNYA
POR UN MUNDO MÁS JUSTO
REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA
SOLIDARITAT CATALANA PER LA INDEPENDÈNCIA
UNIFICACIÓN COMUNISTA DE ESPAÑA
UNIÓN, PROGRESO Y DEMOCRACIA

D'aquests 29 partits, com a molt una desena entraran al nou Parlament, els sis d'ara i potser 3 o 4 més a molt estirar. Això vol dir que una vintena en quedaran fora.

Si mirem el decret 134/2010 queda clar que qui no obté cap escó no veu ni un cèntim de subvenció:

1.1 L’Administració de la Generalitat subvencionarà les despeses ocasionades als partits, federacions, coalicions o agrupacions d’electors amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, d’acord amb les regles següents:
a) 20.127 euros per escó obtingut.
b) 0,76 euros per vot aconseguit per cada candidatura que hagi obtingut, com a mínim, un escó.

La cosa és molt diferent per a qui aconsegueixi entrar.
Per exemple a Barcelona per superar el mínim necessari del 3% es necessiten uns 65.000 vots i amb aquests vots s'obtindrien tres diputats. Per tant la subvenció mínima per a qui entrés seria de: 20.127 x 3 + 0,76 x 65.000 = 109.781 €, quantitat amb la qual probablement es podria sufragar una campanya electoral de baix perfil.

D'altra part, és evident que la majoria dels partits saben que no tenen cap possibilitat, i malgrat això es presenten. El cost d'una campanya electoral és elevat, cartells, programes, audiovisuals, etc. A no ser que disposin de patrocinadors amb recursos, s'exposen a passar-se l'interval de temps entre eleccions pagant deutes.

Llavors, per què malgrat tot hi van? Unes quantes possibles explicacions podrien ser:

- Perquè estan convençuts que els hi costarà molt però acabaran entrant.
- Perquè pensen que en aquestes eleccions no entraran però sí a les properes.
- Perquè utilitzen les eleccions com a promoció d'altres interessos.
- Perquè són partits petits, 4 i el cabo, que es dediquen a fer de candidats perpetus.
- Perquè defensen interessos d'algun partit gran, intentant prendre vots als seus rivals.
- Perquè ...

Finalment, s'ha de tenir sempre en compte que la política és una mena de droga dura, només cal veure el comportament de molt polítics, tant veterans com nouvinguts. És l'eròtica del poder, probablement més potent que la del sexe.

Com afecta l'escalfament global a la campanya electoral?

La campanya electoral per a les eleccions al Parlament català no para de donar-nos sorpreses.

Primer va ser un Albert Rivera ben vestit, ell ja s'havia despullat fa quatre anys, acompanyant uns quants C's, amb ciutadanet inclòs, passejant-se en pilotes pel carrer.



Després les JSC ens han explicat les virtuts orgàsmiques de votar, sobretot si és socialista afegeixo jo. Diuen que el president Montilla ha al·lucinat mandonguilles veient aquest vídeo.



Montserrat Nebrera ens ofereix un vídeo amb un orgasme de campionat, i embolicada amb una tovallola ens diu que en política no tot s'hi val.



I no ens oblidem de Maria Pasqual, aquesta xicota de Mollerussa amb nom artístic Maria Lapiedra, independentista i militant a SI, el partit de Laporta. Aquí ens ensenya com baixar de la Font del Gat.



Artur Mas de CiU s'ha desmarcat del tema: "Altres partits necessiten anuncis d'aquest tipus per sobresortir. Han de posar-se tovalloles o fer orgasmes. Jo no". Doncs què vols que et digui, tanta seriositat acaba sent avorrida, un petit disbarat de tant en tant els faria bé.

Joan Puigcercós ha comparat votar Esquerra amb el “sexe tàntric, que dura i va per llarg”. Amb això ja se sap, mentre dura, dura.

En fi, n'hi ha per tots els gustos. Un acaba preguntant-se si un dels efectes secundaris de l'escalfament global no és la fusió d'algunes neurones. Malgrat tot, trobo molt millor fer vídeos calents que videojocs per disparar a immigrants il·legals i a independentistes.

Aviat podrem tenir la princesa Leia a casa

Gairebé tots en algun moment hem gaudit de les aventures interestelars de la Guerra de les Galàxies. Noms com Luke Skywalker, Han Solo, mestre Yoda, sense parlar del malvat Darth Vader, gairebé van passar a formar del vocabulari corrent.

Una de les escenes immortals de la primera pel·lícula de la sèrie és aquella en què l'androide R2-D2 projecta un holograma de la princesa Leia demanant auxili al mestre jedi Obi_Wan Kenobi.



Una vegada més es va demostrar com la ciència ficció intel·ligent moltes vegades anticipa el futur.

La holografia ja feia molt temps que estava inventada, ho va fer l'hongarès Dennis Gabor l'any 1947, però era de molt baixa qualitat fins que els anys 60 es va utilitzar el làser.

Actualment es poden projectar hologrames de imatges o de vídeos, és el cas de l'escena de la pel·lícula, l'androide porta un vídeo gravat. El que encara no es pot fer és gravar-lo, transmetre'l i utilitzar-lo en directe, per exemple per fer una videoconferencia. Amb la tècnica actual es poden gravar dues imatges per segon i se'n necessiten moltes més, 24 per segon en el cas d'una pel·lícula de cine normal, per donar la impressió d'un moviment fluid.

No sembla que hi hagi cap impediment físic per arribar-hi i per tant s'hi arribarà. Segons un article del Scientific American encara hi han moltes dificultats en els aspectes de resolució, colors, consum energètic, volum dels dispositius, però d'aquí set a deu anys ho podrem tenir a casa, parlar amb algú i veure'l al mateix temps en forma d'holograma movent-se en temps real, ens haurem de vestir bé i pentinar fins i tot per parlar per telèfon.

Ah, del preu no en tinc ni idea, no deu ser gens econòmic, només per a fer la gravació s'utilitzen setze càmeres...

Qui ha dit que els catalans són avorrits?

Lipdub de la Coordinadora Reusenca Independent (CORI), per a la precampanya electoral al Parlament de Catalunya



Al Parlament hi vaig calent, al Parlament hi falta gent.

Vist el que hi ha, jo els demanaria que amb uns quants frikis locals ens ajudin a fer un lipdub per a les eleccions de l'any vinent a Andorra. Si més no riuríem una mica, que al pas que anem encara ens morirem d'avorriment (i de mala llet també).

Sense partitura

L'última (fins ara) moguda a Andorra ha estat l'acomiadament per part del Govern de la directora del Cor Nacional dels Petits Cantors. N'hi ha hagut de tots colors, discussions al Consell, paraules més que fortes entre el Síndic i la Ministra de Cultura, els pares dels nens deixant plantada amb la paraula a la boca a la dita ministra.

No entraré més en el tema perquè no en sé més del que en diuen els diaris i no sóc part interessada, no hi tinc cap fill ni nebot. Un altre dia que no em faci tanta mandra comentaré una mica la situació a Andorra que és bastant penosa, naturalment ho és l'economia però per desgràcia també la política. Tant que ja es veu a venir una dissolució del Consell i eleccions just a la meitat de la legislatura, tot un desastre.

Una de les moltes excuses per l'acomiadament ha estat que els nens no saben llegir una partitura. No entenc de música i no ho discutiré. El que sí faré és preguntar-me si Ella Fitzgerald sabia llegir una partitura.

Se'ns estarà tornant capitalista i sionista en Fidel?

Probablement una de les persones més conegudes al món sigui Fidel Castro, ininterrompudament primer ministre i després president de Cuba del 1959 fins al 2008, en què va deixar el càrrec per malaltia.

Després d'un interval de silenci i sembla que superada la malaltia, Fidel ha tornat a l'actualitat i, com sempre ho ha fet, sense deixar ningú indiferent. En una entrevista al periodista Jeffrey Goldberg de la revista The Atlantic (aquí els articles originals part 1 i part 2) n'ha deixat anar algunes que com a mínim deuen haver deixat descol·locat a més d'un.

En el primer article demana al president de l'Iran Ahmadinejad que deixi de calumniar als jueus i de negar l'Holocaust.

Al segon article, a part de demostrar un gran interès en els dofins, diu: "El model cubà ja no ens funciona ni a nosaltres". Naturalment de seguida ho ha desmentit, explicant que el model que ja no funciona bé enlloc és el nord-americà, però el mal ja estava fet.

Què li ha passat a Fidel? Ha vist la llum i caigut del cavall com sant Pau? En el tema dels jueus l'explicació és més senzilla, Cuba va trencar relacions amb Israel als anys setanta però sempre hi va mantenir una mena de semi-ambaixada, el mateix Fidel sembla que fa temps va dir que era descendent de 'marranos', jueus de la península ibèrica que per evitar l'expulsió es van convertir oficialment al cristianisme, però seguien practicant d'amagat el judaisme.

En quant al tema del model cubà tot és més complicat. Possiblement se n'ha adonat que el país es troba en un atzucac, la pregunta és quant de temps fa que ho sap i per què no ha dit fins ara. I també per què ho ha dit ara.

El no dir-ho probablement fos per la por a perdre el poder, en canvi ara això li és igual.

Es fa difícil de creure que vulgui desfer ara la seva obra de 50 anys. Més aviat penso en un intent desesperat d'una transició "lampedusiana", aquella de canviar tot per a que res no canviï. Les últimes reformes econòmiques a Cuba sembla que vagin en aquesta direcció.

El món evoluciona i es van perdent els paradigmes. Fa anys teniem la Unió Soviètica, el maoisme, la Cuba de Fidel i el Che, la Iugoslàvia de Tito. Què deuen pensar els que fa quaranta anys eren Guàrdies Rojos maoistes, feien la Gran Revolució Cultural i cridaven consignes amb el Llibre Roig de Mao a la mà, i ara veuen com la Xina és ja la segona potència capitalista del món. Serà veritat que el comunisme és la via més llarga cap al capitalisme?

El que està clar és que molts hauran de buscar nous models, però quins? Cada vegada en queden menys i més cutres. Per molt que s'insisteixi no es pot comparar l'èpica de la Gran Marxa dels comunistes xinesos amb els que ara, per exemple, es dediquen a posar bombes a supermercats.

Dues cares de la mateixa moneda

He descobert aquests dos curtmetratges de Sebastian Cardemil Muchnik. Descriuen, per cert amb bastant mala llet, punts de vista teòricament oposats.





No trobeu que en el fons són idèntics?

86è aniversari de Vicent Andrés Estellés 1924-1993

NO HE DESITJAT MAI CAP COS COM EL TEU

No he desitjat mai cap cos com el teu.
Mai no he sentit un desig com aquest.
Mai no el podré satisfer -és ben cert.
Però no en puc desistir, oblidar-te.
És el desig de la teua nuesa.
És el desig del teu cos vora el meu.
Un fosc desig, vagament, de fer dany.
O bé el desig simplement impossible.
Torne al començ, ple de pena i de fúria:
no he desitjat mai cap cos com el teu.
L’odi, també; perquè és odi, també.
No vull seguir. A mamar, tots els versos!



Recordo la primera vegada que vaig llegir un llibre de poesia de Vicent Andrés Estellés. Em va agradar la seva naturalitat, sensualitat, exuberància. I per descomptat l'erotisme descarat d'alguns poemes, aquí per exemple n'hi ha uns quants. Descarat, en ocasions brutal, però mai vulgar.

Han passat els anys i penso que la seva obra no ha envellit gens, continua sent un escriptor ben actual. Encara m'agrada.

SÍ

Si no és alegria
no vull poesia.
Res de res.
Ara tornaria
per aquells carrers.
Per aquelles places,
per aquelles nits.
Et mossegaria
els llavis i els pits,
uns mossos petits.
Ara et diria
que et vull molt més.
Ara tornaria
per aquells carrers.
Ara et faria
un bes innocent,
els llavis, les dents.
Si no és alegria,
no vull poesia.


HORACIANES I

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb la aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,

me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot.


TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER

Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalment amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil·lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.

I per acabar un poema recitat per Ovidi Montllor. Què més podem demanar?



ELS AMANTS

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Tot això ve d'aquesta iniciativa blogaire. Si continuem així encara m'hauré de muntar un blog de poesia...

Ensenya-me'ls

Show them to me, ensenya-me'ls, és el títol d'una cançó de Rodney Carrington.
El cantant invita les dones del públic, i també els homes, a què li ensenyin els pits, i generalment li fan cas.



Oh, em sembla a mi que tot aquest món s'ha tornat boig
Hi ha massa odi i matança
Però quan veig el pit nu d'una dona
Les meves preocupacions i els meus problemes se'n van tots
Ningú pensa en lluitar, quan veu una noia en topless
Nena, si també volguessis mostrar els teus, podríem salvar el món

Ensenya-me'ls, ensenya-me'ls
descorda't el sostenidor i deixa aquests cadellets lliures
Es veuen molt millors sense aquest suèter, nena
Segur que hi estàs d'acord
Si tens dues bones motxilles,
ensenya-me-les

M'és igual si no lliguen o un és més gran que l'altre
Me'n podries ensenyar un i jo m'imaginaré l'altre
Fins i tot si ets molt vella, no hi ha res de dolent
No estiguis trista els teus pits no són dolents, només són una mica llargs

Ensenya-me'ls, ensenya-me'ls
Apuja't el jersei i deixa mirar a tot el món
Només treu-te la roba, ensenya els teus globus i seré un home feliç
Si tens dos "chichis"
ensenya-me'ls

N'he trobat molts però mai no n'he odiat cap
Fins i tot si has tingut tretze nens i penses que es veuen desinflats
No existeix un pit dolent, crec que això és una gran veritat
Si ets un home gros i gras, sóc un fan de les tetes i m'agradaria veure les teves també

Ensenya-me'ls, ensenya-me'ls
Igual que les noies dolentes de la TV
Només tira't endarrere i ensenya'm el teu portaequipatges i estaré en èxtasi
Si tens dos melons
Ensenya-me'ls

Tot el món viurà en harmonia
Et farà bona, em donarà fusta, farem història
Si estimes el teu país, ho diré una altra vegada
Dic si estimes el teu país, sí
Aixequeu el cul i ensenyeu-me grosses bones tetes.

Primer Centenari del poeta Màrius Torres

Gràcies a aquesta iniciativa blogaire he descobert l'escriptor Màrius Torres. Detalls sobre la seva biografia i obra es poden trobar aquí.

En resum, va néixer el trenta d'agost del 1910 a Lleida.
Va començar a escriure mentre estudiava medecina. Exercí poc temps de metge perquè als 25 anys emmalaltí de tuberculosi i ingressà a un sanatori on va dedicar el temps a llegir i a escriure.
Va morir el 1942 als 32 anys sense poder veure impresa la seva obra, publicada el 1947 de forma pòstuma a Mèxic.

Trenta-dos curts anys, set dels quals greument malalt ingressat a un sanatori, coincidint amb els anys miserables de la guerra civil i postguerra.

He seleccionat dues poesies. La primera és la Cançó a Mahalta, un poema breu d'una gran bellesa. La segona és Dolç Àngel de la Mort, un poema impressionant.


CANÇÓ A MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

Març 1937

DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT...

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
         de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l'ahir,
     freda, de tan pura.

Del llim d'aquesta terra amarada de plors
                el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
     ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
                                Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
                             el dolor que m'espera em fa mal...

                         I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.

                            Setembre 1936


Una última reflexió seria que malgrat la seva curta vida, Màrius Torres ha assolit la immortalitat. N'estem celebrant el centenari, la seva obra està publicada i disponible, el gran Lluís Llach ha cantat la Cançó a Mahalta setanta anys després de ser escrita.

Què quedarà de la nostra obra d'aquí a setanta anys? Algú la cantarà? Hi haurà encara blogs? Hi haurà encara llibres fets amb paper? Hi haurà encara poetes?

Je t'aime, moi non plus

Imagino que a la gran majoria dels independentistes els agradaria que entre Solidaritat i Reagrupament la cosa anés com al vídeo, metafòricament parlant és clar.

Avui hi ha prevista una reunió entre dirigents de les dues formacions, veurem si poden arribar a alguna mena d'acord.

Ho veig difícil, però com a mínim se'ls podria demanar que intentin acabar amb l'espectacle lamentable que alguns, que s'estan equivocant d'enemic, estan donant a base d'insults i desqualificacions.

Independentistes

A mi, això d'anar fent plataformes independentistes una vegada i una altra em fa pensar en aquest gran èxit disco del 1997.




El problema és que més d'un es pren pel rei del mambo. I ja se sap que no hi pot haver més d'un gall al galliner.




I quan hi ha tant en joc i ni tan sols es pot estar segur de si guanyaràs ni un sol escó, tota aquesta baralla per la confecció de les llistes electorals em sembla absurda. Sembla que a alguns només els interessi la cadira i l'únic que fan és donar aquesta imatge.

I si continuen així acabaran d'aquesta manera.

En fi, deixeu-vos de punyetes, i si no voleu fer el ridícul poseu al capdamunt de les llistes a la gent més mediàtica, els 3 + 1 serien els més adequats. I pels demés llocs és igual, qui se'n recorda ara de qui era segon o tercer de la llista l'última vegada que va votar?

Una salvatjada menys

La Carmen va perdre el cap per un "toreador" ens diu Bizet amb aquesta música tan patxanguera i que tan agrada als francesos.




Els italians també hi van ficar cullerada.




Uns altres deuen pensar com Plató que l'home és un bípede sense plomes.

I l'Albert Pla com sempre a la seva bola.



I ara no em vingueu amb aquestes històries tan suades d'escorxadors, caçadors, pesca esportiva, etc. No cola. Mai una salvatjada no en pot justificar una altra.

Encara t'estimo

Han passat 48 anys des d'aquell 26 de juliol del 1962, quan amb els pares i el germà vam entrar a viure al pis del Pomme de Terre d'Encamp.

Deixàvem endarrere la foscor, la por, la ignorància, el ser insultat o agredit per parlar la teva pròpia llengua, i entràvem a un món lluminós, amb diaris que no feien vergonya de llegir, televisió de país civilitzat, gent que parlava com tu amb tota naturalitat.

Han passat molts anys, moltes penes i alegries, ara la crisi és molt forta i està fent molt de mal, però malgrat tot encara t'estimo Andorra.

Paradís perdut

Aviat tindrem l'IVA a Andorra, de mica en mica es van perdent els trets diferencials del país, és inevitable. El gran creixement de la població i el canvi del sistema de vida ja no permeten mantenir aquell paradís que teniem abans sense impostos ni burocràcia, per donar un exemple fa uns cinquanta anys hi havia un total de sis policies per a una població de menys de deu-mil habitants. És clar que tampoc no se'n necessitaven més quan era bastant normal veure cases amb la clau posada al pany de la porta.

Tot això de l'IVA i dels impostos en general ja fa temps que arrossega una gran polèmica, sobretot des de la campanya electoral de l'abril de l'any passat. Se n'han sentit de molt grosses i de tots colors, gairebé tothom hi ha dit la seva i ha estat una gran oportunitat per alguns dels nostres polítics i també no polítics de fer demagògia pels descosits.

I per començar a explicar com funcionarà tot això, res millor que aquest vídeo.

Com ser un no-nacionalista

Tots sabem que el nacionalisme és la suma de tots els mals, per exemple recentment hem vist gent que en lloc de celebrar les victòries de la Roja s'han dedicat a tocar la pera manifestant-se pels carrers de Barcelona, portant banderes no ortodoxes, cridant consignes subversives i escridassant uns pobres polítics que no en tenen cap culpa, haver-hi pensat abans de votar-los.

Com a tema de reflexió proposo el següent vídeo on es veu clarament com s'ha de fer per a ser un bon no-nacionalista.



PS Nostàlgia del temps de la mili? Ni gens ni mica, va ser una autèntica merda...

La millor resposta

Al meu últim escrit us suggeria una resposta a la sentència sobre l'Estatut de Catalunya.

Hi ha hagut una resposta, però molt millor i molt més contundent que la meva.





Encara no s'havia acabat i ja la premsa i ràdio del règim començava a posar aigua al vi però tan li fa, això ja no ho para ningú.

No serà perquè no us hagin avisat

Fa trenta anys La Trinca cantava:
"I per asserenar els ànims d'aquest poble tan tossut es firmà un tractat de pau que li diuen l'estatut.
Però com sempre passa al cine a l'hora de la veritat els tractats amb rostres pàl·lids només són paper mullat."

Una vegada més es demostra que els humoristes sempre ho veuen molt més clar que els polítics, o potser és que menteixen menys.




I sempre amb vocació de servei públic, aquest blog suggereix una resposta a la sentència:

Declaració de Independència dels Estats Units d'Amèrica

Gente que não tem vergonha na cara

Quan donaran així les notícies a casa nostra?



I ocasions no en falten.

Correcció política, què és això?

Tard o d'hora la teva dona et portarà a casa, un dels millors motius per tenir un Volkswagen.

Bufa-li la cara i et seguirà per tot arreu

Més aquí

Una nova imatge

Blogger ha tret fa uns dies una col·lecció nova de plantilles inclòs un menú de configuració senzill. Les plantilles existents abans continuen però no es poden configurar amb el nou menú, s'ha de fer com abans, bastant més complicat.
De moment m'ha agradat i m'he instal·lat l'anomenada "Finestra de imatges".

Adjunto un vídeo d'una nena que truca perquè demoleixin la seva escola amb els professors dins. Una manera com una altra de reduir despeses en temps de crisi.

Dia del Blogaire en Crisi 2010

Com que encara continuo amb poques ganes d'escriure m'apunto amb molt de gust a la iniciativa del bloGuejat Salvador Macip i demà 31 de maig celebraré el Dia del Blogaire en Crisi.

A diferència d'Andorra on aquest any, i sembla ser que també els vinents, hem renunciat a Eurovision, els nostres estimats veïns continuen "inasequibles al desaliento" i ens obsequien amb actuacions inenarrables siguin del Chiquilicuatre o del Jimmy Jump. He de confessar que fa temps que no reia tant.



PS Qui ha dit que els funcionaris són ineficients? Menys de 10 hores han tardat els de RTVE en censurar els vídeos de l'actuació a Eurovision. Em pregunto si haurien fet el mateix si haguessin guanyat. I per associació d'idees una altra pregunta que no té res a veure, retallaran també els sous als de la SGAE?

Ves què hi farem

Ha passat gairebé un any i continuo amb poques ganes d'escriure però avui ho faig per donar una mica d'ànims als veïns del sud després de la presa de pèl que els estan fent.

Imagina't, un text aprovat per tres càmeres legislatives i per un referèndum depèn del caprici d'uns senyors que ningú ha votat, en realitat han estat posats a lloc i es deuen als partits polítics, han estat incapaços en més de tres anys de treure cap conclusió fins al punt que a alguns els ha caducat el mandat, un altre s'ha mort i per a més inri els partits no han sabut ni renovar-los, tot digne d'una farsa amb el gran Alfredo Landa.

I també són dignes de veure els grans escarafalls que ara fan alguns partits catalans, com si tot això no s'hagués vist a venir des de fa molt temps.

En fi, us deixo aquest vídeo que he trobat al sempre interessant i molts cops políticament incorrecte blog de Josep Sort