dissabte, 10 de desembre del 2011

Una victòria molt treballada



Diumenge 4 de desembre al voltant de mitjanit.

Després d'un recompte de vots d'infart, Rosa Ferrer podia per fi celebrar la victòria. La seva Coalició d'independents per Andorra la Vella (Cd'i) havia guanyat les eleccions comunals a la capital amb un petit marge de 82 vots sobre Demòcrates per Andorra (DA), "l'onada taronja", el partit que havia arrasat a les eleccions generals de l'abril, i que també ha arrasat en aquestes comunals a la resta del país guanyant 6 dels 7 comuns. En tercer lloc quedava un partit Socialdemòcrata que malgrat els seus esforços de renovació ha continuat la davallada, fins al punt que ha perdut els dos comuns que governava i només ha pogut entrar com a oposició a quatre.

Rosa Ferrer havia encapçalat la llista anomenada l'Alternativa, bàsicament PS, a les eleccions del desembre de 2007 obtenint una victòria còmoda amb un 54% dels vots. Passats tres anys de gestió que es pot considerar positiva i més si es té en compte la greu crisi econòmica i social que patim, hi va haver la dissolució prematura del Consell i les eleccions generals del 3 d'abril. El resultat va ser la irrupció de la nova formació DA dirigida pel carismàtic Toni Martí i una severa derrota dels socialistes que van passar de 14 a 6 consellers.

Naturalment aquesta derrota va passar factura al PS, creant una crisi interna que va provocar la marxa d'alguns membres del partit, entre ells Rosa Ferrer. El resultat va ser un Consell de Comú amb la majoria dividida entre els que van marxar i els que es van quedar al PS, fet que va crear més d'una situació tensa.

La legislació andorrana permet exercir de Cònsol dos períodes seguits de quatre anys cada un. Rosa Ferrer estava al seu primer consolat i aspirava al segon per poder completar la tasca que ella considera necessària al Comú. Pensa que en la situació actual no es pot perdre gens de temps, cosa que passaria si entrés un nou equip de govern amb la corresponent i inevitable transició.

No podia tornar-se a presentar amb el PS ni tampoc li entusiasmava DA, partit de centre liberal que no s'avé gaire amb les seves conviccions socialdemòcrates. La decisió va ser crear la seva pròpia formació a mida per a les properes eleccions i també de cara a un futur més llunyà.

Una quinzena escassa de persones vam començar a finals de juliol a reunir-nos, primer a un racó d'una cafeteria, després a l'altell d'un restaurant i finalment al local del grup. Allà es comentava, es discutia i s'aprenia. Les lleis de finances comunals, les de competències, el pla del Madriu. Trobar un nom pel grup, un logo, fer un programa electoral, etc. Es va fer una gran labor i es va aconseguir una candidatura molt equilibrada amb persones molt vàlides. I per acabar hi ha hagut la campanya electoral esgotadora. Per motius laborals no hi he pogut participar molt però alguns companys han caminat molts quilòmetres fent el "porta a porta". Han descobert que a Andorra la Vella queden molts edificis sense ascensor.

L'esforç ha valgut la pena. El 28 de desembre hi haurà la presa de possessió del càrrec i després quatre anys per intentar gestionar de la millor manera possible, cosa gens fàcil per la manca de recursos actual. Però la Rosa, que a més de socialdemòcrata és molt pragmàtica i dialogant, ja ha demostrat que junt amb el seu equip ho pot fer.

Esperem que d'aquí a quatre anys ho pugui tornar a celebrar amb xampany. Si de cas ja voltaré per allà per fer-li la foto.

dimecres, 7 de desembre del 2011

dilluns, 21 de novembre del 2011

Ha començat la campanya electoral



En realitat va començar dissabte al migdia.

I bona senyal, la competència només sap parlar de punts del nostre programa, participació ciutadana, consellers de barri, àrea de promoció econòmica.

Som-hi!

dissabte, 12 de novembre del 2011

Reductio ad Hitlerum

Lenin i Stalin
Mas i Duran
Un escrit al magnífic blog Who's there? critica "que els caps d’un partit regionalista de centre dreta apareguin imitant la imatge de dos dels personatges més sinistres de la història, causants de milions de morts"



He de confessar que la meva primera reacció ha estat riure imaginant-me en Duran amb barba i bigoti estil Lenin. I també en la cara que els dos posarien si algú els ensenyés aquestes fotos una al costat de l'altra.

La següent reacció ha estat pensar que en David ha estat víctima de la fal·làcia anomenada "Reductio ad Hitlerum" de l'estil: "A Hitler li agradaven els caramels de menta, ergo els caramels de menta són dolents".

A part, dubto molt que aquesta estètica l'inventessin Lenin, Stalin o Hitler. La trobem a gairebé totes les etapes de la història des de la Grècia antiga i segurament molt abans.

Dit això la imatge és impagable. M'ha fet pensar en la mare quan deia: "Aquests dos són com Patacot i Mandinga".

divendres, 11 de novembre del 2011

Si llegiu això el món encara no s'ha acabat. O potser sí i Steve Jobs ja ha muntat un "blogger" a l'altre barri


Onze de novembre de 2011, 11-11-11 és una data molt temptadora per a la colla d'il·luminats que sempre estan pronosticant desgràcies, sobretot la fi del món. I si fos a les 11:11:11, hora d'Andorra, la cosa sortiria rodona. La llàstima per a totes aquestes aus de mal averany és que per una vegada que l'encertarien no en podrien presumir amb ningú.

La fi del món ens permetria perdre de vista aquests i una altra mena de profetes de desgràcies molt més pesats com són tota aquesta colla de periodistes i de no periodistes que escriuen i parlen sobre la crisi econòmica a tota mena de mitjans de comunicació, diaris, Facebook, blogs, ràdios i televisions. Solen ser més depriments, a part de més avorrits, que els de la fi del món. I no n'esperis gairebé mai cap solució una mica decent, generalment surten amb tòpics i llocs comuns dignes dels catecismes més tronats del perfecte socialista o del perfecte neo-liberal.

Malgrat tot penso que no se'ls pot criticar massa veient com els mateixos economistes, que en teoria haurien d'aportar les solucions, estan dividits en una multitud de dogmes, sectes i capelletes. Possiblement l'economia sigui una ciència molt difícil o potser més senzillament com deia Joan Fuster no és una ciència exacta sinó una ciència social, Fuster en deia pseudo-ciència.

A part de la crisi econòmica i els seus comentaristes, una altra calamitat que la fi del món ens estalviaria són les properes campanyes electorals. Primer les generals espanyoles del dia 20, de totes maneres no crec que tinguin massa interès perquè sembla que tot ja està dat i beneit. És més improbable que la majoria actual repeteixi que no que ens caigui un meteorit al damunt.

Unes altres eleccions properes són les comunals d'Andorra el 4 de desembre. En aquest cas DA, el partit que el passat abril va arrasar a les legislatives, 22 a 6, intentarà repetir la jugada i quedar-se amb els 7 comuns, aquesta vegada també a costelles del PS.

No crec que ho tinguin tan fàcil. DA es va crear com una plataforma molt heterogènia destinada principalment a fer fora els socialistes del govern, tots contra el PS. Ara que han de governar han començat a sortir les limitacions i contradiccions i molts s'estan adonant que no tots els mals ni molt menys eren culpa dels socialistes. Un exemple de les fortes contradiccions que arrossega DA després de voler-s'ho menjar tot és a La Massana on han estat incapaços de fer una candidatura única i s'hi presenten tres llistes.

Una altra parròquia on hi ha "marro" és la de la capital. El govern del Comú va ser elegit fa quatre anys sota les sigles del PS. Després de l'espectacular derrota electoral de l'abril passat, les tensions dins del PS eren molt fortes i alguns militants van abandonar el partit, entre ells la Cònsol Major d'Andorra la Vella, Rosa Ferrer. Amb un grup de simpatitzants han creat Cd'i - Coalició d'independents per Andorra la Vella, una plataforma que li ha permès encapçalar una llista i presentar-se a la reelecció.

Es tracta d'una candidatura més "tècnica" que "política". La seva principal vocació és continuar amb la feina, que creuen que ha estat bona, feta fins ara. Diàleg, combinació d'experiència i joventut, paritat de gènere, són algunes de les seves característiques. En fi, a mi m'agrada i espero que a molta més gent també. I sembla que també agrada als partits de la competència perquè l'únic que estan fent fins ara és copiar punts i idees del programa de Cd'i.

dijous, 10 de novembre del 2011

20è aniversari de la mort de Montserrat Roig



Morta als 45 anys. Com sempre la realitat supera la ficció en crueltat.

Aquest escrit és per respondre a aquesta iniciativa blogaire. No comentaré l'obra de Montserrat Roig perquè la conec molt poc, no n'he llegit cap llibre, només fa anys algun article i alguna entrevista a la TV. Aquí s'hi troba informació.



diumenge, 4 de setembre del 2011

87è aniversari de Vicent Andrés Estellés 1924-1993




Ha passat un any des d'aquell primer homenatge blogaire a Vicent Andrés Estellés.

Del País Valencià ha sorgit la iniciativa de celebrar cada 4 de setembre la Diada d'Estellés. I naturalment el corresponent homenatge blogaire. Més informació al feisbuc.




Per començar dos poemes que semblen molt actuals:

exili d'ovidi

XVI

ah dissortada pàtria! ¿quin encès, al•lucinat averany hauria
pogut endevinar que viuries aquestes hores de vergonya i merda?
¿quins conjurs, quins dictàmens, han determinat que em done vergonya
d'haver de dir el teu nom, i àdhuc evite el simple fet d'escriure'l?
¿quin obscur, tenebrós averany es va acomplint en tu, pàtria meua,
en els teus homes i les teues dones que han perdut el costum
de fer l'amor honest al llit, que ja no els resten ni ganes de fer
fills? pàtria! jo sé que passarà tot. jo sé que tornaràs a ser
lluminosa i feliç com el ventre d'una novençana prenyada, jo no ho
veuré, no ho veuran els meus ulls, però sentiré, a la meua fossa,
els passos lleugers d'una altra vida, d'una altra pàtria, d'una dignitat
amargament conquistada amb sang i amb derrotes i espant. allò
més trist és que em moriré sense haver experimentat la glòria de ser
fill teu, la satisfacció, la serenitat, la gràcia, el poder.
des d'avui no tinc pàtria! esborreu el meu nom dels murs de la pàtria!
la meua pàtria, si de cas, és en mi, sóc jo, aquest idioma amb
què us parle, amb què us narre la immensa vergonya que em pertoca
patir.


*

a l'aeroport, com està manat, et regiraran de cap a peus,
àdhuc et temptaran concienciosament els collons.
buscaran una metralleta entre els pèls del teu engonal.
buscaran una bomba al forat de la teua uretra.
buscaran la droga a les teues ulleres. busquen,
escarboten, et desfaran l'amable ordre conjugal
de la maleta que pacientment va fer la teua dona.
sacsejaran el teu rellotge per veure el que hi ha dins.
t'obligaran a masturbar-te per veure si és semen
allò que et surt o què, t'aponaran i et faran cagar,
i analitzaran rigorosament la teua cagada.
t'obligaran que et moques i et mocaràs furiosament.
et diran que faces força i amollaràs un pet esagarrat,
i en la seua flaire endevinaran, esbrinaran qui sap quines coses.


El següent m'ha fet pensar en això dels bancs i les hipoteques:

pedres de foc

25

Me la mamaves fins al cep: tenies
tota la boca plena, i amb la llengua
iniciaves moviments, i et vares
posar més blava que altre cop: llavors
te la vaig treure, i respiraves, i altre
cop retornaves i me la mamaves
i, extenuada, desistires: no
podies més; i pel forat darrer,
ben agafada a la barana, et vaig
iniciar la penetració,
que fou penosa, dolorosa i lenta,
fins que va entrar-te per complet, i jo
evoque els pèls de l'entrecuix pegant
cops a les teues rodonors invictes.


I per acabar dos poemes que parlen de la mort, un tema que junt amb el del sexe obsessionava el poeta:

quadern per a ningú

no em moriré d'amor.
em moriré de qualsevol cosa.
però en el moment darrer,
amb els ulls ben oberts,
els ulls dels moribunds,
estrenyeré els llavis per no dir el teu nom.
el vull per a mi sol
per a tota la mort


Papers Inèdits d’X.X.X.

No em deixes mai, pensament de la Mort,
car jo no vull que em sorprenga afaitant-me
o bé intentant resoldre uns encreuats.

No em deixes mai, pensament de la Mort,
car he de sortir a rebre-la a l'escala,
dir-li ¿què tal? i oferir-li la casa.

No em deixes mai, pensament de la Mort,
car he nascut per a morir només
i jo no vull perdre'm aqueix instant.

Cada instant ¿és l'assaig per a l’Instant Suprem?
¿Podrem donar el bes que voldríem donar?
¿No ens quedarà a la fi cap paraula per dir?
¿Podrem creuar les mans dignament al baix ventre
i escollir el taüt que millor ens convinga?
Cada instant és l’assaig per a l’Instant Suprem,
i sempre quelcom queda fora de la maleta.
¿Com és? ¿Com és, Senyor? Si cada dia muir,
si cada dia ens duu una mica de cendra,
¿com sempre ens sorpreneu amb la lluna entre els llavis
i les fulles dels llibres encara per tallar?

No em deixes mai, pensament de la Mort,
car em sostens llargament expectant
arran dels blats i el vol de les aloses.

No em deixes mai, pensament de la Mort,
oli calent del gresol de la vida,
ombra de Déu que es vessa pel meu cos.

No em deixes mai, pensament de la Mort,
que ens tens tibant el cordell de la vida
fent-me servei sereníssim de plom.

No em deixes mai, pensament de la Mort.

No em deixes mai.

diumenge, 31 de juliol del 2011

$14,294,000,000,000

Els anglosaxons diuen 14 trilions, aquí diem 14 bilions i escrivim 14.294.000.000.000 $, però el resultat és el mateix. Aquest és el límit màxim del deute públic dels Estats Units que per llei no es pot sobrepassar. La previsió és que s'hi arribarà la setmana vinent i llavors l'Estat haurà de "tancar". Els funcionaris no aniran al treball ni cobraran. I potser pitjor encara, el crèdit del país i del dòlar acabarà de caure i les famoses agències de classificació els abaixaran la nota com a vulgars PIGS. Tot això si no s'arriba abans a un acord per apujar aquest límit, fixat per última vegada el 12 de febrer del 2010. Per desgràcia sembla que els polítics americans, com tants d'altres, no estan a l'altura i s'han enrocat en lluites partidistes i demagògiques de cara a les eleccions de l'any vinent.


El gràfic tret de la Wikipediaens mostra l'evolució d'aquest deute en valor absolut i com a fracció del GDP (PIB). Es veu com va anar baixant després de la guerra mundial fins al 80, quan va tornar a pujar amb Reagan i Bush pare. Després d'una baixada amb Clinton, va tornar a pujar amb Bush fill i s'ha disparat amb Obama.

Però com seria físicament 14,3 T$? Si agafem el bitllet més gran actual que és el de 100 dòlars tenim 142.940.000.000 bitllets com aquest:



Volum: 183.253 m3 (uns 3.000 containers)
Pes: 142.940 tones (més de 5.000 camions)
Superfície un al costat de l'altre: 1.478 km2 (3 vegades Andorra)
Alçada apilats: 17.725 km (gairebé tres vegades el radi de la Terra)

14,3 bilions, un número tan gran que costa d'entendre.

dilluns, 9 de maig del 2011

El sistema electoral andorrà

Després de les últimes eleccions legislatives el passat 3 d'abril, i d'una controvèrsia sobre l'adjudicació dels escons que ha arribat fins i tot als tribunals, s'ha obert un debat sobre el sistema electoral existent i sobre la conveniència de modificar-lo.

El poder legislatiu andorrà el forma un parlament monocameral. Té una llarga història, el seu antecedent va ser el Consell de la Terra creat el 1419, que ha anat evolucionant fins l'actual Consell General a partir de la Constitució de 1993.

Segons l'article 52 de la Constitució: "El Consell General es compon d'un mínim de vint-i-vuit i d'un màxim de quaranta-dos consellers generals, la meitat dels quals s'elegeixen a raó d'un nombre igual per cadascuna de les set parròquies i l'altra meitat s'elegeix per circumscripció nacional".
Això només deixa dues possibilitats, els 28 consellers d'ara o ampliar a 42 consellers. El nou edifici del Consell acabat d'estrenar té una previsió de 42 places.

A les eleccions es fan dues votacions amb dues urnes, una per escollir entre les diverses llistes tancades nacionals, hi ha una llista amb 14 noms per cada partit, en una única circumscripció. L'altra votació és amb llistes tancades territorials, una llista per partit amb dos noms cada una. Al haver-hi set circumscripcions territorials, que coincideixen amb les Parròquies, queden elegits els 14 consellers restants.

El sistema d'escrutini de les llistes territorials és majoritari tot o res, la llista que treu més vots obté els dos consellers i l'altra cap.

L'escrutini de la llista nacional és per un sistema proporcional, l'anomenat de restes majors, però modificat de manera que afavoreix els partits grans, o el que és el mateix, perjudica els partits petits.

Per fer un escrutini per restes majors es comença obtenint el quocient electoral que és el resultat arrodonit de dividir el número total de vots vàlids pel número total d'escons a proveir. A cada candidatura se li adjudica un número d'escons igual al quocient enter de dividir el número de vots obtinguts pel quocient electoral. Si queden escons per adjudicar es van donant a les candidatures començant per la que té major resta.




Per exemple, a les últimes eleccions els resultats de la circumscripció nacional han estat:

Verds d'Andorra                  520       3,35%
Demòcrates per Andorra   8.553     55,15%
Andorra pel Canvi             1.040       6,71%
Partit Socialdemòcrata       5.397     34,80%
TOTAL:                          15.510   100,00%


El quocient electoral és 15.510 : 14 = 1.107,86 arrodonit 1.108
Verds d'Andorra                  520 : 1.108  = 0    resta    520
Demòcrates per Andorra   8.553 : 1.108  = 7    resta    797
Andorra pel Canvi             1.040 : 1.108  = 0    resta 1.040
Partit Socialdemòcrata       5.397 : 1.108  = 4    resta    965
                                                                11

Queden 3 escons per repartir. En un escrutini per restes majors estàndard se n'adjudicaria un a Andorra pel Canvi perquè té la resta major, un altre al Partit Socialdemòcrata i un altre a Demòcrates per Andorra, sempre de major a menor resta.

Però aquí ve la petita modificació que perjudica els partits petits.

Llei 28/2007, del 22 de novembre, qualificada de modificació de la Llei qualificada del règim electoral i del referèndum:

2. A aquest efecte, a cada candidatura li correspondran tants escons com resulti de dividir el seu nombre de vots pel quocient electoral. Si efectuada aquesta operació no s'haguessin cobert els catorze càrrecs de conseller general, els escons restants s'adjudicarien a aquella o aquelles candidatures que ja tinguessin representació i que tinguessin la resta o restes més elevades, en funció del nombre de vacants existents. Si es produís empat en l'adjudicació de restes, es resoldria en favor de la candidatura amb més nombre de vots absoluts. Si també en nombre de vots absoluts es produís un empat, es resoldria per sorteig.

Les negretes són meves, destaquen el fet que només es poden adjudicar restes als partits que ja hagin obtingut com a mínim un escó a partir del quocient. En el nostre cas Andorra pel Canvi, malgrat tenir la major resta es queda sense representant. A la pràctica això vol dir que per obtenir un escó s'ha de tenir un mínim del 7,15% dels vots vàlids, un percentatge bastant elevat, per exemple pel Parlament de Catalunya n'hi ha prou amb el 3%.

Un altre possible efecte, que s'ha donat en aquestes eleccions, és que el número d'escons que falten sigui superior al número de candidatures elegibles. Això no pot passar en un sistema per restes majors pur, però sí en el sistema retocat que tenim. Aquí veiem com falten 3 escons per adjudicar amb només dos partits DA i PS. Els dos primers escons no tenen cap problema, seguint el mètode de les restes majors se n'adjudica un a cada partit. Però que fer amb el tercer? Això ha donat lloc a la polèmica del conseller 28 que ha acabat als tribunals.

En realitat el cas estava previst. Després de fer la primera llei electoral es va publicar un reglament d'aplicació que resolia el problema. Però més tard es va refer la llei electoral per incloure totes les modificacions que s'havien anat fent i ningú va pensar en adaptar el reglament, que va quedar referint-se a una llei inexistent i a un article que havia canviat de número.

Reglament de desenvolupament de l'article 67 de la llei qualificada del règim electoral i del referèndum

Article 2
A cada candidatura li correspondrà tants escons com resulti de dividir el seu nombre de vots pel quocient electoral. Si efectuada aquesta operació no s'haguessin cobert els catorze càrrecs de Conseller, els escons restants s'adjudicaran a aquella o aquelles candidatures que ja tinguessin representació i que tinguessin la resta o restes més elevades i començant la repartició per la resta més elevada. En el supòsit que els escons a repartir siguin superiors al nombre de candidatures amb representació, llur adjudicació s'efectuarà fins a aconseguir-ne l'exhauriment.

No és que quedi molt clar, s'han d'adjudicar els escons fins exhaurir-los però com s'han d'adjudicar?

Allò que s'ha acabat fent és adjudicar el darrer escó al partit que tenia major resta dels dos, en aquest cas el PS.

El que queda clar és que els partits petits es consideren perjudicats per aquest sistema i malgrat que en aquest cas una sentència no els ha donat la raó intenten obrir debat sobre aquest tema.

S'han proposat diverses solucions com pot ser:

- Augmentar el número de consellers a 42. Difícilment assumible en temps d'austeritat, 28 són més que suficients per 70.000 habitants, i més si es té en compte que a alguns no se'ls sent la veu en tota la legislatura.

- Utilitzar un sistema proporcional de restes majors que no perjudiqui els partits petits. Seria relativament senzill, només caldria modificar un article de la llei electoral.

- Reduir o suprimir les llistes territorials, tenint en compte que van amb un sistema majoritari molt desproporcionat ja que hi han grans diferències entre circumscripcions en quant al número de votants. El problema és que s'hauria de modificar la Constitució i els partits grans, que són els grans beneficiats pel sistema majoritari, és difícil que ho acceptessin.

- Crear una segona cambra! Sí, algú ho ha proposat, no és broma.

- S'ha proposat utilitzar el sistema d'Hondt però també perjudica els partits petits

Totes aquestes actuacions afavoririen la presència de més partits al Consell. Llavors es podria donar el cas de que degut a la fragmentació es tornés ingovernable i potser tornaríem a demanar un sistema electoral diferent. Només cal veure a França quantes vegades han canviat de majoritari a proporcional i de proporcional a majoritari.

I és que mai estem contents.

Tota la informació sobre les eleccions, resultats, lleis i normes a aquest enllaç.

dissabte, 30 d’abril del 2011

El crit de Wilhelm

El Wilhelm scream és un efecte sonor emprat al cine, televisió i actualment també a videojocs. Es va utilitzar per primera vegada a la pel·lícula Distant Drums, Tambors Llunyans, i més recentment es va fer molt popular quan Ben Burtt el va usar a La Guerra de les Galàxies i a Indiana Jones entre altres. Normalment es fa servir quan a algú li disparen, o cau d'una gran altura o l'enxampa una explosió o un animal salvatge. En el cas de Tambors Llunyans el personatge que profereix el crit és devorat per un caiman.

L'origen del nom és d'un personatge del western The Charge at Feather River anomenat Private Wilhelm, a qui un indi dispara una fletxa.

Aquest vídeo és una col·lecció gairebé completa de totes les escenes de pel·lícula on s'utilitza el "Wilhelm scream". L'he trobat divertit, em recorda el cine de la infància.

I evidentment cap relació, encara que ho pugui semblar, amb les últimes eleccions andorranes, malgrat que més d'un ha caigut de ben amunt i que ara probablement hi haurà més d'un crit degut més que a fletxes a alguna punyalada 'trapera'.

dimarts, 15 de febrer del 2011

En què s'assembla la situació política a Andorra amb un vídeo d'una cançó cantada per un xicot de North Dakota anomenat Bobby Vee l'any 1963 de nit a una platja acompanyat d'uns nois i d'unes noies molt maques?

Ja s'ha confirmat. A mitja legislatura s'ha dissolt el Consell i hi hauran eleccions generals el dia 3 d'abril. Ho ha comunicat un Cap de Govern molt 2.0 a través del seu Twitter tres minuts abans que sortís el comunicat de premsa del govern.

Ha tardat, però el partit socialista s'ha llençat de ple a les xarxes socials, ja sabem el que ens espera d'ara fins el dia de les eleccions. A les darreres eleccions fa dos anys això va ser monopoli pràcticament dels Verds, amb no gaire bon resultat per cert. Per tant els diria que xarxes socials molt bé, però que no exagerin. Qui decideix és el món real, no el virtual. Si a Egipte no hi hagués tant malestar social i misèria Mubarak no hauria caigut per molt Facebook que li haguessin posat. I Andorra és un país molt petit que per sort encara no té res a veure amb Egipte. Ni tampoc amb els USA per si algú pensa en l'exemple de l'elecció d'Obama.


They say that you're a runaround lover
Though you say it isn't so
But if you put me down for another
I'll know, believe me, I'll know
'cause the night has a thousand eyes
And a thousand eyes can't help but see if you are true to me
So remember when you tell those little white lies
That the night has a thousand eyes
You say that you're at home when you phone me
And how much you really care
Though you keep telling me that you're lonely
I'll know if someone is there
'cause the night has a thousand eyes
And a thousand eyes can't help but see if you are true to me
So remember when you tell those little white lies
That the night has a thousand eyes
One of these days you're gonna be sorry
'cause your game I'm gonna play
And you'll find out without really tryin'
Each time that my kisses stray
'cause the night has a thousand eyes
And a thousand eyes will see me too
And no matter what I do
I could never disguise all my little white lies
'cause the night has a thousand eyes
So remember when you tell those little white lies
That the night has a thousand eyes

I per contestar la pregunta del començament, trobo que no s'assemblen en res.

A part que la cançó parla de mentides, i en sentirem moltes durant la campanya electoral.

El que passa és que m'han suggerit fer un escrit sobre la situació política a Andorra a partir d'aquest vídeo. I no se m'acut res.

dimecres, 19 de gener del 2011

Només per a homes

Aquesta foto la vaig publicar aquí fa gairebé tres anys.




Ara la casa japonesa Sega, la dels jocs, la ja fa molts anys responsable de la meravellosa consola Dreamcast, ha tret el Sega Toylet. Consisteix en un sistema de sensors i pantalles que s'instal·la als urinaris. Permet varies funcions, com mesures de punteria, de força o distància, competir entre usuaris o comparar-te amb l'usuari anterior.



Jo només hi afegiria un sensor d'alcohol per si algú ha begut massa sake que s'esperi abans d'agafar el cotxe.

En fi, vaja quins uns aquests japonesos, mai paren de sorprendre'ns.