Ha passat un any des d'aquell primer homenatge blogaire a Vicent Andrés Estellés.
Del País Valencià ha sorgit la iniciativa de celebrar cada 4 de setembre la Diada d'Estellés. I naturalment el corresponent homenatge blogaire. Més informació al feisbuc.
Per començar dos poemes que semblen molt actuals:
exili d'ovidi
XVI
ah dissortada pàtria! ¿quin encès, al•lucinat averany hauria
pogut endevinar que viuries aquestes hores de vergonya i merda?
¿quins conjurs, quins dictàmens, han determinat que em done vergonya
d'haver de dir el teu nom, i àdhuc evite el simple fet d'escriure'l?
¿quin obscur, tenebrós averany es va acomplint en tu, pàtria meua,
en els teus homes i les teues dones que han perdut el costum
de fer l'amor honest al llit, que ja no els resten ni ganes de fer
fills? pàtria! jo sé que passarà tot. jo sé que tornaràs a ser
lluminosa i feliç com el ventre d'una novençana prenyada, jo no ho
veuré, no ho veuran els meus ulls, però sentiré, a la meua fossa,
els passos lleugers d'una altra vida, d'una altra pàtria, d'una dignitat
amargament conquistada amb sang i amb derrotes i espant. allò
més trist és que em moriré sense haver experimentat la glòria de ser
fill teu, la satisfacció, la serenitat, la gràcia, el poder.
des d'avui no tinc pàtria! esborreu el meu nom dels murs de la pàtria!
la meua pàtria, si de cas, és en mi, sóc jo, aquest idioma amb
què us parle, amb què us narre la immensa vergonya que em pertoca
patir.
*
a l'aeroport, com està manat, et regiraran de cap a peus,
àdhuc et temptaran concienciosament els collons.
buscaran una metralleta entre els pèls del teu engonal.
buscaran una bomba al forat de la teua uretra.
buscaran la droga a les teues ulleres. busquen,
escarboten, et desfaran l'amable ordre conjugal
de la maleta que pacientment va fer la teua dona.
sacsejaran el teu rellotge per veure el que hi ha dins.
t'obligaran a masturbar-te per veure si és semen
allò que et surt o què, t'aponaran i et faran cagar,
i analitzaran rigorosament la teua cagada.
t'obligaran que et moques i et mocaràs furiosament.
et diran que faces força i amollaràs un pet esagarrat,
i en la seua flaire endevinaran, esbrinaran qui sap quines coses.
a l'aeroport, com està manat, et regiraran de cap a peus,
àdhuc et temptaran concienciosament els collons.
buscaran una metralleta entre els pèls del teu engonal.
buscaran una bomba al forat de la teua uretra.
buscaran la droga a les teues ulleres. busquen,
escarboten, et desfaran l'amable ordre conjugal
de la maleta que pacientment va fer la teua dona.
sacsejaran el teu rellotge per veure el que hi ha dins.
t'obligaran a masturbar-te per veure si és semen
allò que et surt o què, t'aponaran i et faran cagar,
i analitzaran rigorosament la teua cagada.
t'obligaran que et moques i et mocaràs furiosament.
et diran que faces força i amollaràs un pet esagarrat,
i en la seua flaire endevinaran, esbrinaran qui sap quines coses.
El següent m'ha fet pensar en això dels bancs i les hipoteques:
pedres de foc
25
Me la mamaves fins al cep: tenies
tota la boca plena, i amb la llengua
iniciaves moviments, i et vares
posar més blava que altre cop: llavors
te la vaig treure, i respiraves, i altre
cop retornaves i me la mamaves
i, extenuada, desistires: no
podies més; i pel forat darrer,
ben agafada a la barana, et vaig
iniciar la penetració,
que fou penosa, dolorosa i lenta,
fins que va entrar-te per complet, i jo
evoque els pèls de l'entrecuix pegant
cops a les teues rodonors invictes.
25
Me la mamaves fins al cep: tenies
tota la boca plena, i amb la llengua
iniciaves moviments, i et vares
posar més blava que altre cop: llavors
te la vaig treure, i respiraves, i altre
cop retornaves i me la mamaves
i, extenuada, desistires: no
podies més; i pel forat darrer,
ben agafada a la barana, et vaig
iniciar la penetració,
que fou penosa, dolorosa i lenta,
fins que va entrar-te per complet, i jo
evoque els pèls de l'entrecuix pegant
cops a les teues rodonors invictes.
I per acabar dos poemes que parlen de la mort, un tema que junt amb el del sexe obsessionava el poeta:
quadern per a ningú
no em moriré d'amor.
em moriré de qualsevol cosa.
però en el moment darrer,
amb els ulls ben oberts,
els ulls dels moribunds,
estrenyeré els llavis per no dir el teu nom.
el vull per a mi sol
per a tota la mort
no em moriré d'amor.
em moriré de qualsevol cosa.
però en el moment darrer,
amb els ulls ben oberts,
els ulls dels moribunds,
estrenyeré els llavis per no dir el teu nom.
el vull per a mi sol
per a tota la mort
Papers Inèdits d’X.X.X.
No em deixes mai, pensament de la Mort,
car jo no vull que em sorprenga afaitant-me
o bé intentant resoldre uns encreuats.
No em deixes mai, pensament de la Mort,
car he de sortir a rebre-la a l'escala,
dir-li ¿què tal? i oferir-li la casa.
No em deixes mai, pensament de la Mort,
car he nascut per a morir només
i jo no vull perdre'm aqueix instant.
Cada instant ¿és l'assaig per a l’Instant Suprem?
¿Podrem donar el bes que voldríem donar?
¿No ens quedarà a la fi cap paraula per dir?
¿Podrem creuar les mans dignament al baix ventre
i escollir el taüt que millor ens convinga?
Cada instant és l’assaig per a l’Instant Suprem,
i sempre quelcom queda fora de la maleta.
¿Com és? ¿Com és, Senyor? Si cada dia muir,
si cada dia ens duu una mica de cendra,
¿com sempre ens sorpreneu amb la lluna entre els llavis
i les fulles dels llibres encara per tallar?
No em deixes mai, pensament de la Mort,
car em sostens llargament expectant
arran dels blats i el vol de les aloses.
No em deixes mai, pensament de la Mort,
oli calent del gresol de la vida,
ombra de Déu que es vessa pel meu cos.
No em deixes mai, pensament de la Mort,
que ens tens tibant el cordell de la vida
fent-me servei sereníssim de plom.
No em deixes mai, pensament de la Mort.
No em deixes mai.
No em deixes mai, pensament de la Mort,
car jo no vull que em sorprenga afaitant-me
o bé intentant resoldre uns encreuats.
No em deixes mai, pensament de la Mort,
car he de sortir a rebre-la a l'escala,
dir-li ¿què tal? i oferir-li la casa.
No em deixes mai, pensament de la Mort,
car he nascut per a morir només
i jo no vull perdre'm aqueix instant.
Cada instant ¿és l'assaig per a l’Instant Suprem?
¿Podrem donar el bes que voldríem donar?
¿No ens quedarà a la fi cap paraula per dir?
¿Podrem creuar les mans dignament al baix ventre
i escollir el taüt que millor ens convinga?
Cada instant és l’assaig per a l’Instant Suprem,
i sempre quelcom queda fora de la maleta.
¿Com és? ¿Com és, Senyor? Si cada dia muir,
si cada dia ens duu una mica de cendra,
¿com sempre ens sorpreneu amb la lluna entre els llavis
i les fulles dels llibres encara per tallar?
No em deixes mai, pensament de la Mort,
car em sostens llargament expectant
arran dels blats i el vol de les aloses.
No em deixes mai, pensament de la Mort,
oli calent del gresol de la vida,
ombra de Déu que es vessa pel meu cos.
No em deixes mai, pensament de la Mort,
que ens tens tibant el cordell de la vida
fent-me servei sereníssim de plom.
No em deixes mai, pensament de la Mort.
No em deixes mai.
