Són els biocombustibles útils?

Convertir blat de moro en etanol no només genera més desforestació sinó què també fa molt poc per combatre l'escalfament global i més aviat l'incrementa.

Així comença un article de David Biello el 7 febrer 2008 a Scientific American Digital.

Totes les plantes durant el seu creixement van acumulant carboni a les arrels, troncs, fulles i també al terreny subjacent. La quantitat total de carboni acumulat és d'unes tres vegades el contingut a l'atmosfera.

"Quan miro un arbre sé que la meitat del seu pes en sec és carboni," diu l'ecologista David Tilman de la Universitat de Minnesota, coautor d'un estudi sobre el concepte de deute de carboni. "Quan talles l'arbre, el carboni en forma de diòxid passa a l'atmosfera", quedant un deute de carboni a la terra.

L'argument dels defensors dels biocombustibles és que al convertir blat de moro, canya de sucre o oli de palma en combustibles, com poden ser etanol, biodièsel o similars, el contingut global de carboni a l'atmosfera no varia ja que el CO2 generat per la combustió queda compensat pel carboni absorbit per les plantes durant el seu creixement. Però aquest argument no té en compte què hi havia al terreny abans de plantar aquests vegetals.

Tilman i col·legues han estudiat el balanç global de CO2 quan un terreny canvia de utilització.

Reconvertir els prats herbosos dels Estats Units per plantar blat de moro resulta en un excés d'emissió de gasos d'efecte hivernacle de 134 tones de CO2 per hectàrea, un deute que es tardaria 93 anys en pagar substituint gasolina per etanol obtingut a partir del blat de moro. Si reconvertim jungles en plantacions de palma o selves humides tropicals en camps de soja es tardaran segles en pagar els deutes de carboni. "Qualsevol biocombustible que necessiti una neteja prèvia del terreny incrementarà l'escalfament global" diu l'ecologista Joseph Fargione, coautor de l'estudi. "Es tarda des de decennis fins a segles per pagar el deute de carboni originat al reconvertir el terreny.

Convertir cultius alimentaris a producció de biocombustible implica reconversions addicionals de terrenys. Per exemple, la demanda d'etanol als USA ha portat a alguns agricultors a plantar més blat de moro i menys soja. Això ha fet pujar els preus de la soja i ha causat que agricultors del Brasil han desforestat més selva amazònica per plantar soja. Com que un camp de soja conté molt menys carboni que la selva original es perd tot el benefici que respecte a l'efecte hivernacle hauria pogut tenir l'etanol original.

Un altre efecte és que el preu dels aliments puja i fa més difícil l'accés als cereals a la població més necessitada. "Equival a dir que volem reduir els gasos d'efecte hivernacle reduint el consum d'aliments".

Estalviem aigua, dutxem-nos junts

D'aquesta manera comença un article a FOX News que es refereix a un estudi dels investigadors de la Universitat de Michigan Eunice Yu i Jianguo Liu (aquí un resum del seu article).

Aquests investigadors han estudiat les relacions que hi poden haver entre el medi ambient i l'estat de casats o divorciats dels components de les famílies.
La conclusió és que degut a l'increment d'habitatges necessaris per a la gent divorciada el consum d'aigua als Estats Units ha augmentat en $3.200 milions i el d'energia $6.900 milions anuals.

Argumenten que una família casada utilitza els recursos de manera més eficient que una divorciada ja que les famílies amb menys gent són menys eficients que aquelles on hi ha més gent compartint els recursos.
Una casa gasta la mateixa calefacció i aire condicionat amb dues o amb quatre persones, la nevera, rentaplats, llum, televisió es comparteixen. En cas de divorci, tot aquests sistemes s'han de duplicar amb un consum resultant més elevat.

Evidentment això no té res a veure amb l'estat civil, el mateix article diu: "No presumiu massa gent casada, els estalvis són els mateixos en cas de viure junts i les comunes hippies fins i tot han estat més eficients".

Potser si que tenen raó els que es queden a casa dels pares fins als quaranta anys, sempre poden dir que les famílies més numeroses, o més ben dit més concentrades, són menys malgastadores de recursos naturals.