Eurovisió

Ha sortit el videoclip oficial de la cançó que representarà Andorra a Eurovisió, la cançó es diu Casanova i la canta en anglès la cantant catalana Gisela.

La cançó m'ha semblat bastant vulgarota, s'ha de reconèixer que és enganxosa, té ritme, però podia haver estat innovadora fa 30 anys i a més la trobo molt reiterativa, se'n podien haver estalviat la meitat i hauria quedat igual. Musicalment a part del xumba xumba ben poca cosa hi ha. Un comentari al YouTube diu que sembla un acompanyament de karaoke. La Gisela hi fa el seu paper de bona cantant però tampoc la cosa dóna per molt més. I en quant al vídeo, uns quants paisatges d'Andorra amb efectes digitals, trobo que lliga amb la cançó tant com vulgarment es diu 'un Crist amb dues pistoles'.

Ja fa uns quants mesos tenim una discussió a Andorra, ampliada també a alguns medis catalans, sobre l'oportunitat de què una cantant de fora ens representi cantant en un idioma estranger.

Jo tinc molt clar que hem de protegir el nostre país, la nostra llengua, els nostres músics i cantants, que com ja han demostrat ens poden representar molt dignament. I si de veritat volem donar un cop fem venir a la Céline Dion, perquè sinó no arribarem enlloc. O és que algú pensa que els països europeus, sobretot els de l'est que són els que ara tallen el bacallà, votaran pel Casanova?

Probablement l'any que ve tornarem a tocar de peus a terra, després de la patacada que ens clavarem. I jo no me'n alegraré de la patacada, vull que el meu país sempre quedi bé, però és que n'hi han alguns que ho posen ben difícil.

Reflexions d'un filòsof

Entrevista avui a El País semanal al filòsof francès André Compte-Sponville.

Parla de fanatismes i nihilisme, del maig 1968, de comunisme i liberalisme, de religió, de vivències personals, però el que més m'ha interessat és al final quan parla del que ell anomena 'le gai désespoir': ”Un cop que hem comprès que hi han coses que no podem controlar i que només ens espera la mort, ens donem compte de que el millor que podem fer és fruir al màxim de la vida que tenim".

No té res de fàcil ja que costa d'admetre que hi han coses que no podem controlar, però per algú que no cregui en el més enllà em sembla una actitud molt coherent.

Blocaires del Pirineu

Ja està fet. Ahir vam tenir la primera trobada del grup de Blogaires del Pirineu en forma de sopar. Sí, ja sé que es diu Blocaires però m'agrada més blog que bloc, per una vegada que surt una paraula universal com van ser hotel o taxi, no sé per què hem de fer invents.

Molt bon ambient i molt agradable constatar com 15 persones tan diferents i amb ocupacions tan diverses es poden posar d'acord per fer alguna cosa en comú.

Fuma i menja molt, que costaràs menys diners a l'Estat

Un article publicat a internet a la revista PLoS Medicine, basat en estudis fets a Holanda i titulat Lifetime Medical Costs of Obesity: Prevention No Cure for Increasing Health Expenditure explica que la persona que no fuma i no és obesa surt més cara en despesa sanitària que la fumadora o la obesa.

Diu l'article:
"Fent una simulació, es van estimar les despeses sanitàries a partir dels 20 anys al llarg de la vida de persones obeses.
Per poder estudiar l'impacte de l'obesitat, es va fer una comparació amb fumadors i amb persones 'sanes' (no fumadors amb índex de massa corporal entre 18,5 i 25). Els paràmetres per la simulació es van treure de dades de Holanda.
Va resultar que fins a l'edat de 56 anys, les despeses sanitàries anuals més altes corresponen als obesos. A edats més elevades als fumadors. Però degut a la diferència d'esperança de vida, la despesa sanitària total més alta correspon a la gent 'sana' i la més baixa als fumadors, quedant els obesos en una posició intermitja."

L'article conclou:
"Malgrat que una prevenció efectiva de l'obesitat disminueix els costos de les malaties que hi són associades, aquesta disminució de costos queda anul·lada amb escreix pels costos originats per malaties no relacionades amb l'obesitat durant els anys de vida guanyats."

I jo quines conclusions en trec?
La primera és que mai hem d'oblidar que fins i tot les coses que semblen més 'evidents' no tenen perquè ser certes, sempre s'ha de mirar més enllà. En aquest cas, una vida sana implica menys despeses sanitàries anuals, però al allargar els anys de vida les despeses totals augmenten, qui ho hauria dit?
La segona és preguntar què hem de fer. Hem d'estimular el consum de menjar escombraria i greixos i el consum de tabac?. O la salut està per sobre de criteris purament econòmics?. Penso que la resposta és evident. Però atenció que abans hem quedat en què les coses evidents, etc.

Un bon tema per quedar Perplex.